Ricard Permanyer

Qui era Ricard Permanyer

El tret que l’Enciclopèdia Catalana remarca de la poesia de Ricard Permanyer és la «lluita entre dualitats correlatives», parelles que l’article considera consubstancials amb l’existència humana, com la fe i l’escepticisme, la joia i el dolor o l’ànima i el cos. La font la situa entre el simbolisme i el noucentisme, amb López-Picó i Riba com a influències, i hi llegeix els principis de la poesia pura: el que hi busca el poeta és un repòs suprem al qual s’arriba «per la via de l’art, més que no pas per la de la vida». Els seus poemaris es van aplegar el 1956 en una Obra poètica amb pròleg de Jaume Bofill i Ferro.

Permanyer, barceloní, nascut el 1887, havia estudiat dret i treballava com a inspector del timbre, i l’article diu que va arribar a la lírica des de la vocació musical i pianística, i que no es va posar a escriure ni a publicar fins «força tard». El primer llibre, Poemes de tedi i de neguit, és del 1927. Vint anys després, el 1947, va treure A mig aire canta l’alosa i va engegar una sèrie de Quaderns literaris que, segons l’Enciclopèdia, li van consolidar el prestigi. Del 1948 són Poemes taciturns i El seguici del temps, i després van venir El somrís de Barcelona (1951), Ballet (1949), L’ombra perdurable (1955), un recull de sonets que havia estat finalista de l’Ossa Menor el 1954, i Més enllà dels sentits (1953), premi Ciutat de Barcelona de poesia catalana el 1952. Va morir a Barcelona el 1958.