Joan Arús

Qui era Joan Arús

El llibre de les donzelles (1917) és, segons l’Enciclopèdia Catalana, el llibre de Joan Arús i Colomer on més es nota la influència de Josep Carner, a qui admirava obertament. Els seus primers poemes havien sortit a Laietània, una revista de Castellar, quan tenia disset anys, i entre els seus reculls hi ha Les absències (1936), Cançons al vent (1914) o El dolç repòs (1927). L’article fa acabar amb Benaurança (1926) la seva etapa més prolífica, i diu que després va perdre el contacte amb el centre de la cultura catalana, sobretot a la postguerra. Tot i així, fins que va morir no va deixar de publicar llibres de poemes i d’assaig, com El vas transparent (1961), Camins i paisatge (1955) o una Antologia poètica (1956).

També va ser un assagista del noucentisme. Al Diari de Sabadell, on va entrar el 1913 i que va arribar a dirigir, i a la revista Ars (1914-1915) es va declarar partidari del moviment, i en va fer la defensa a Evolució de la poesia catalana (1922) i La nostra expansió literària (1919). La relació amb Joaquim Folguera li va permetre escriure a La Revista, una de les diverses publicacions noucentistes on col·laborava, i en aquells anys també va traduir poetes francesos. El 1925, Revista de Poesia li va editar Notes sobre creació poètica, el seu tercer llibre d’assaig, que l’Enciclopèdia situa en el tipus de reflexió «que havia propiciat el postsimbolisme». Va ser en aquella dècada que els joves del Grup de Sabadell el van atacar diverses vegades, en una campanya, diu l’article, «a favor de la modernització cultural sabadellenca». Més tard va publicar els assaigs Carta a una poetessa (1967) i Poesia i esnobisme (1954).