Eugeni d'Ors

Qui era Eugeni d'Ors

Durant catorze anys, gairebé cada dia, La Veu de Catalunya va publicar una glosa signada per Xènius. Eugeni d’Ors va començar el Glosari l’1 de gener de 1906 i, segons l’AELC, el va mantenir en aquell diari fins al 1920: comentaris sobre política, art i cultura, i també sobre algun fet menut del dia, perquè, com recull l’Enciclopèdia Catalana, es tractava de passar de «l’anècdota a la categoria». L’AELC en remarca l’estil, «modern, àgil i innovador», que troba poc habitual en la premsa catalana d’aquells anys. Totes dues fonts coincideixen que la columna va marcar una generació sencera: per a l’Enciclopèdia, en va ser «el veritable dietari».

El noucentisme, com a nom i com a programa, va sortir d’aquelles pàgines. El pòrtic de l’AELC diu que les teories estètiques, polítiques i culturals que Ors hi exposava «van donar nom i contingut al Noucentisme», i l’Enciclopèdia en fa el «definidor» d’aquell ideari, que plantava cara al modernisme. Algunes glosses van passar a volum. L’AELC té La Ben Plantada (1911) per la seva obra més popular: el llibre gira al voltant de Teresa, una noia que, segons l’Enciclopèdia, aplega en la seva figura tot el que defineix el programa noucentista, i l’AELC hi destaca la ironia i el to poètic. L’Enciclopèdia hi veu també «un dels primers intents originals de teorització sobre la novel·la des de Catalunya». Gualba, la de mil veus (1915), la història d’un incest, en va ser el revers: l’AELC hi llegeix l’antítesi del món idíl·lic del llibre anterior, i l’Enciclopèdia, un barroquisme que va contra el missatge clàssic del llibre de Teresa.

El que l’Enciclopèdia anomena la «defenestració de Xènius» va tancar la seva etapa catalana. Les dues fonts hi fan pesar la mala relació amb Josep Puig i Cadafalch, que havia passat a presidir la Mancomunitat en morir Prat de la Riba, el 1917. L’AELC hi afegeix que, en plena agitació sindicalista, Ors es va posar al costat de la CNT, i l’Enciclopèdia hi apunta, amb un «potser», les seves simpaties pel sindicalisme en uns anys de dur enfrontament social als carrers de Barcelona. El que l’Enciclopèdia en considera el «motiu incidental» van ser unes irregularitats en la gestió d’Instrucció Pública, i l’AELC ho qualifica d’«excusa». Fins aleshores havia anat sumant càrrecs: secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans el 1911, director de l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat i, des del 1917, director d’Instrucció Pública. Prat havia estat, segons l’AELC, el seu «principal protector», i molts van veure en el poder que tenia una «dictadura cultural». Segons la mateixa font, «ferit en el seu orgull», Ors va deixar el català.

A partir del 1923, instal·lat a Madrid, ja només va escriure en castellà, i d’aquesta etapa l’AELC en destaca la crítica d’art. Va entrar a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando i a la Real Academia Española. El 1936 es va alinear amb el govern dels militars revoltats a Burgos, que el va posar al capdavant de la Jefatura Nacional de Bellas Artes, i més tard va gestionar que els quadres del Prado dipositats a Ginebra tornessin a Madrid. Acabada la guerra, l’AELC el compta entre «els principals intel·lectuals del règim franquista». El 1953 va obtenir, «amb caràcter excepcional», la càtedra de Ciencia de la Cultura de la Universitat de Madrid.

Havia nascut a Barcelona el 1881. Segons l’AELC, el 1904 ja signava a El Poble Català amb els noms d’Octavi de Romeu i de Xènius. Abans havia publicat a Pèl & Ploma, on va sortir la narració decadentista La fi de l’Isidre Nonell (1902), i també dibuixava: l’Enciclopèdia esmenta unes il·lustracions influïdes per Beardsley signades amb les inicials d’Octavi de Romeu. Es va doctorar en dret a Madrid el 1905 i en filosofia el 1913, i entre el 1906 i el 1910 va ser corresponsal de La Veu a París, on va estudiar psicologia i filosofia. Va morir a Vilanova i la Geltrú, on estiuejava, el 1954, i aquell mateix any es va publicar pòstumament La verdadera historia de Lidia de Cadaqués, que l’AELC diu que uns han llegit com el complement de La Ben Plantada i altres com una rectificació. El 1990 Quaderns Crema va començar a publicar-ne l’Obra catalana completa, a cura de Josep Murgades.