Flavia Company

Qui és Flavia Company

L’article que lletrA, el portal de literatura catalana de la UOC, dedica a Flavia Company, signat per Eva Gutiérrez Pardina, veu en Con la soga al cuello (2009), un recull de relats, un «punt d’inflexió en la seva narrativa». Segons aquesta lectura, les novel·les dels primers anys, com Querida Nélida (1988) o Llum de gel (1996), tenien personatges solitaris que vivien al límit de la bogeria, com la noia tancada al soterrani de Llum de gel. En els relats del 2009, en canvi, els personatges es troben davant de situacions límit quotidianes, com perdre la feina o haver de cuidar un familiar dependent. Les dues novel·les següents, L’illa de l’última veritat (2010) i Que ningú no et salvi la vida (2012), tracten de la culpa i la redempció, i lletrA les anomena «germanes bessones»: en totes dues, un protagonista que sap que morirà aviat confessa una falta i demana a una dona que vagi a demanar perdó en nom seu.

La mateixa font remarca el gust de l’autora per barrejar els gèneres. Ni tu, ni jo, ni ningú, que va guanyar el premi Documenta 1997 i es va publicar el 1998, és per a lletrA una «paròdia de novel·la negra» que es pot llegir també com a teatre de l’absurd: gairebé tot són diàlegs i acotacions, i els tres membres d’un triangle amorós es disputen els serveis d’una assassina per desfer-se els uns dels altres. Aquesta obra es va concebre amb estructura d’òpera, i lletrA hi relaciona la formació de pianista de l’autora, que aplica recursos musicals a l’hora de construir les novel·les; en algunes, com Fuga y contrapuntos (1989), els protagonistes són pianistes o directors d’orquestra. Amb Negoci rodó (2005) va portar a la ficció, amb ironia, una crítica que també havia fet en conferències i articles, la mercantilització de la literatura: la protagonista és una empresària que vol triomfar amb una novel·la escrita després d’un taller d’escriptura.

Nascuda a Buenos Aires el 27 de setembre de 1963, Company es va establir a Catalunya el 1973, segons el Diccionari de la literatura catalana de l’Enciclopèdia, que també la presenta com a traductora i crítica literària. La seva obra és en castellà i en català, i lletrA en destaca dos casos: L’apartament / El apartamento (2006), un relat que es pot llegir en una llengua o l’altra girant el llibre, i el poema narratiu Volver antes que ir (2012), el primer on va escriure en la variant argentina de l’espanyol. A més de novel·la, relats i poesia, el Diccionari li registra literatura per a infants i llibres signats amb altres noms: amb l’heterònim de Haru, Los nueve libros (2025) i Ja no necessito ser real (2020), i com a Andrea Mayo, La planta carnívora (2021).