Joana Bel

Qui és Joana Bel

No sé si imagino (1999), el poemari amb què Joana Bel va guanyar el premi Ausiàs March de poesia de Gandia, s’obre amb dues cites, una d’elles d’Ausiàs March, i a la presentació del llibre, que reprodueix l’AELC, Montserrat Abelló hi veu imaginació, somni i realitat amalgamats des del primer poema. El risc de l’aigua i el silenci (1990) havia guanyat el premi Ciutat d’Elx el 1989. El Diccionari de la literatura catalana en cita aquests dos poemaris i, en prosa, Parèntesi (1986), un llibre de narracions. L’AELC, a les pàgines documentades per l’autora, explica que Parèntesi aplega el text amb què havia guanyat el premi Donna de narrativa i cinc narracions més, i en reprodueix la lectura que en va fer Valerià Pujol a l’Avui el 1991: no eren narracions amb argument i personatges, sinó «enfilalls de sensacions, records, imatges», amb el somni, l’aigua, el silenci i el cos com a fils comuns amb El risc de l’aigua i el silenci. Maria Mercè Marçal, que el 1982 havia format part del jurat d’un premi de poesia del Prat de Llobregat on es va distingir Pols de fusta, un recull de quan Bel tenia disset anys, en va presentar Parèntesi. Després va venir la poesia per a infants d’A la nit, el bosc belluga, i el 2024, El bosc del tarot, que Fina Llorca, a l’epíleg, descriu com «una exploració de les possibilitats poètiques del Tarot», ja assajada als anys noranta en La paraula emboscada.

Com a curadora, l’AELC li atribueix antologies de la poesia de la seva mare, Maria Oleart (Jo pregunto, 2007), de Joan Maragall (Entre el sol, núvols i vents, 2010) i de Maria Mercè Marçal, aquesta per a primers lectors (La màgia de les paraules, 2004), i abans, el 2003, Poemes de la vinya i del vi, amb poemes mediterranis d’èpoques diverses. D’aquesta tria de Marçal, Andreu Sotorra explicava a l’Avui el 2005, en una crítica que l’AELC també reprodueix, que aplegava vint-i-una peces de Cau de llunes, Bruixa de dol, Sal oberta i La germana, l’estrangera. Els poemes de Joana Bel són en antologies col·lectives com Vosaltres, paraules (2003) o Eròtiques i despentinades (2008). L’AELC, en unes pàgines documentades per ella mateixa, diu que va ser membre del Comitè d’escriptores del PEN Català i cofundadora del premi de poesia Alella a Maria Oleart, i que la seva formació literària va ser autodidacta: ja adulta, va estudiar filologia catalana i es va graduar en estudis literaris (literatura comparada) a la Universitat de Barcelona. Havia nascut a Barcelona el 1965.