Eulàlia Duran

Qui és Eulàlia Duran

En el projecte inicial de Les Germanies als Països Catalans (1982), el llibre d’Eulàlia Duran premiat amb el Crítica Serra d’Or el 1983, només hi havia Catalunya. El va començar amb l’impuls de Joan Reglà, i després de la mort de Reglà, el 1973, va ser Pierre Vilar qui la va animar a incloure-hi Mallorca i el País Valencià, per poder situar les connexions entre els moviments. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), aquesta visió de conjunt va fer girar la historiografia sobre el tema: les Germanies, va concloure Duran, «afectaren amb més o menys intensitat totes les terres de la corona catalanoaragonesa». El 2021 hi va tornar amb El moviment revolucionari de les Germanies. Ideologia i consciència social. D’aquell primer treball, diu l’enciclopèdia, en van sortir les línies de la seva recerca posterior: l’humanisme, els textos dels contemporanis (poesia, cròniques, relacions) i, per als segles XV i XVI, l’escatologia i la simbologia política. La GEC en destaca les edicions crítiques, amb estudis introductoris, de textos del Renaixement català, com Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig (1981) i Lluís Ponç d’Icard i el «Llibre de les grandeses de Tarragona» (1984). També va editar els testimonis de les Germanies a Les Cròniques de les Germanies (1984), amb els relats de dos testimonis, el cavaller Guillem Ramon Català i el notari Miquel Garcia, i La passió de Cervera (1984), que inclou un estudi del seu pare, Agustí Duran i Sanpere. Després van venir Profecia i revolta social al regne de València a l’inici del segle XVI (1996) i el manual Literatura catalana moderna: el Renaixement (2000). Amb Montserrat Albet va editar l’Epistolari entre Josep Carner i Lluís Nicolau d’Olwer (1995), i amb el seu deixeble Josep Solervicens va dirigir l’Obra completa de l’historiador jesuïta Miquel Batllori.

A la Universitat de Barcelona, on feia classes des del 1978, Duran va ser catedràtica de filologia catalana dels segles XVI al XVIII del 1982 al 2004, i la GEC la presenta com a catedràtica emèrita. S’hi havia llicenciat en filosofia i lletres el 1962 i s’hi va doctorar en història moderna el 1979. Fins al 1978, quan va començar a fer classes, el seu ofici havia estat l’edició: va treballar sobretot a la redacció de la Gran enciclopèdia catalana, i va dedicar els anys 1964-68 a traduir per a Edicions 62 La Catalogne dans l’Espagne moderne de Pierre Vilar. El 1998 va assumir la direcció del Repertori de manuscrits catalans (1474-1620), set volums de l’Institut d’Estudis Catalans que després han continuat en línia. La continuació del Repertori de l’antiga literatura catalana de Jaume Massó i Torrents també va anar a càrrec seu. Va entrar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1987 i a l’Institut d’Estudis Catalans el 1990, i va rebre la Medalla Narcís Monturiol (2005) i la Creu de Sant Jordi (2006). Va néixer a Barcelona el 1934.