Joaquim Ruyra

Qui era Joaquim Ruyra

La llengua literària és, segons la biografia de l’AELC, un dels factors que més van contribuir a l’èxit de Joaquim Ruyra. La va construir a partir de la parla viva dels pagesos i dels mariners, seguint l’exemple de Verdaguer, i l’Enciclopèdia Catalana afegeix que als relats arriba a transcriure converses en el dialecte salat, que dominava. Per aquella llengua i pel rigor amb què la treballava, Josep Carner i altres noucentistes el posaven d’exemple; l’Enciclopèdia diu que les generacions noucentistes el van considerar un mestre per la seva contribució a fixar la llengua literària, i recorda que va ajudar Pompeu Fabra a recollir mots.

Els quinze relats de Marines i boscatges van sortir el 1903, en fulletó, a la revista Joventut, i l’AELC en qualifica l’èxit d’«immediat i unànime». El 1920 el recull es va convertir, ampliat i refós, en Pinya de rosa, que l’Enciclopèdia considera central en la seva obra: hi ha La Fineta i Jacobé, i també dues de les peces que l’entrada destaca més, El rem de trenta-quatre, sobre el naufragi d’una barca, i L’idil·li d’en Temme. La parada (1919), publicat a instàncies de Carner, té com a eix una novel·la curta «sobre la inadequació de l’escriptor enfront de la realitat», i Entre flames (1928) va néixer, diu l’Enciclopèdia, de la commoció de l’incendi de les Gavarres d’aquell agost, on tenia propietats. Poe, el seu autor preferit, és la referència que li troba el pòrtic de l’AELC, que el compta entre els grans contistes moderns.

Fora de la prosa, va escriure poesia —segons l’Enciclopèdia, La cobla (1931) aplega l’obra en vers que ell va considerar literàriament vàlida—, teatre, sense èxit, i crítica, i va traduir Erckmann-Chatrian, Racine o Molière. Va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Abans de Marines i boscatges s’havia fet un nom als Jocs Florals: els de Girona li van premiar el 1891 un poema, L’únic remei, i els de Barcelona, a partir del 1896, relats com Mar de llamp o Jacobé. En diverses ocasions es va sentir maltractat pel certamen, diu la biografia, i no s’hi va tornar a presentar. Molt abans, el 1878, un relat seu en castellà, El canto de la pescadora, havia sortit sense signatura en un llibre del seu amic Ramon Turró. Havia nascut a Girona el 27 de setembre de 1858, en una família de propietaris rurals amb la casa pairal a Blanes, on segons l’Enciclopèdia va passar la infància. Va estudiar dret a Barcelona però no el va exercir: el pòrtic recull que, segons deia, «exercir la carrera m’hagués impedit d’escriure». La República i la Guerra Civil, diu la biografia, «van enfonsar el seu món de propietari rural». El 1938 els escriptors catalans el van homenatjar pels vuitanta anys, i va morir a Barcelona el 15 de maig de 1939, en un moment que, segons l’Enciclopèdia, «no feu possible el més mínim ressò». Josep Pla, que l’admirava, li va dedicar un Homenot que va alimentar la llegenda que ja l’envoltava; l’AELC adverteix que els estudis més recents llegeixen d’una altra manera les valoracions de Pla.