Ignasi Agustí

Qui era Ignasi Agustí

Ignasi Agustí va escriure en català només abans de la guerra. L’Enciclopèdia Catalana en cita un llibre de cada gènere: el drama en vers L’esfondrada (1934), un recull de poesia, El veler, que és del 1932, i Benaventurats els lladres (1935), una narració. A partir del 1936, tot el que va publicar va ser en castellà. Nascut a Lliçà de Vall el 1913, s’havia format als jesuïtes i havia estudiat dret a Barcelona, i ja de jove escrivia en periòdics.

La mateixa font considera que el més important de la seva obra és un cicle de novel·les en castellà sobre la burgesia de Barcelona, que abraça des de finals del segle XIX fins a la Guerra Civil. En formen part, entre altres, Mariona Rebull (1943), Desiderio (1957) i 19 de Julio (1965), que va guanyar el Premio de la Crítica del 1966. Abans havia publicat Un siglo de Cataluña (1940), una crònica de la societat catalana de principis del segle XX, i la novel·la Los surcos (1942); les memòries, Ganas de hablar, van sortir pòstumes, el 1974. Amb Josep Vergés i Matas va fundar el setmanari Destino, que va dirigir del 1944 al 1956, i l’editorial del mateix nom, i el 1944 va crear el premi Nadal. També va ser corresponsal de La Vanguardia a Suïssa el 1942, president de l’Ateneu Barcelonès del 1962 al 1971 i, entre el maig i el setembre del 1966, director del diari Tele-exprés.