Miquel Tarradell

Qui era Miquel Tarradell

La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) fa de Miquel Tarradell «un clàssic» més per la implicació intel·lectual, social i política de la seva figura que no pas per les aportacions historiogràfiques, que no considera gaire notables, tot i que reconeix els seus escrits com a «referència obligada» en prehistòria i arqueologia. Tant la GEC com el pòrtic de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) en separen les monografies sobre jaciments, escampades per revistes del ram, dels llibres de síntesi sobre els Països Catalans. D’aquests, hi ha Les arrels de Catalunya (1962), Les ciutats romanes als Països Catalans (1978) i les dues Prehistòria i Antiguitat, dins la Història dels catalans (1963) i dins la Història del País Valencià (1965). Amb Matilde Font, la seva dona, va signar Eivissa cartaginesa (1975). A València, on el 1956 va guanyar per oposició la càtedra d’arqueologia, epigrafia i numismàtica, i on va ser secretari i degà (1964) de la Facultat de Lletres, va donar una empenta nova a la recerca de la universitat. La revista Saguntum va néixer d’una sèrie que ell va fundar, els Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, i el mateix laboratori el va refundar ell; també va tirar endavant Saitabi i va formar un equip que va excavar per tot el País Valencià, del tossal de Manises a la cova del Montgó. L’enciclopèdia li atribueix, a més, una resistència cultural i política «davant la uniformitzadora grisor de l’època» i un paper en la represa dels lligams entre el Principat i el País Valencià, en sintonia amb Reglà, Dolç, Sanchis i Guarner o Joan Fuster.

Tarradell va arribar a València després d’una etapa al Marroc. El 1948 se li havien confiat la direcció del Museu de Tetuan i el Servei d’Excavacions del Protectorat Espanyol al Marroc, i d’allà van sortir excavacions en llocs com Lixus o Tamuda i la revista científica Tamuda, que va fundar. Nascut a Barcelona el 1920, va estudiar filosofia i lletres, a la secció d’història, a la Universitat de Barcelona, i va acabar la carrera el 1944 amb premi extraordinari. La GEC el fa deixeble de Lluís Pericot i de Martín Almagro. A la postguerra va ser un dels fundadors d’Ariel (1946) i va seguir les classes clandestines que Ferran Soldevila feia als Estudis Universitaris Catalans. Es va doctorar a Madrid el 1949, després d’haver excavat a Granada, el 1946-47, dos poblats de l’edat del bronze, a Montefrío i a Monachil. El 1970 va passar a ocupar a la Universitat de Barcelona la càtedra que havia tingut a València, en lloc de Pericot, que s’havia jubilat, i aquesta etapa barcelonina, segons la GEC, li va obrir el món romà català com a nou camp, al costat del púnic d’Eivissa. Es va jubilar el 1988, però va continuar com a professor emèrit, i el 1979 havia fundat Fonaments, una revista que va dirigir. Va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1971) i de l’Acadèmia de Bones Lletres (1978), va presidir el Club Ramon Muntaner i el 1977 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. L’AELC el compta entre els seus socis fundadors. Va morir a Barcelona el 1995.