Manuel Balasch

Qui era Manuel Balasch

La Ilíada és, segons el pòrtic de l’AELC, la traducció per la qual Manuel Balasch és més conegut. Joan Triadú la va rebre a Serra d’Or (1972) com la primera versió del poema que tenia el públic català, i n’elogiava el coneixement del grec homèric i uns criteris de llengua treballats a fons; només advertia que el lector hi podia trobar a faltar «una zona última de fluència». L’Enciclopèdia Catalana en dona versions del 1971, del 1988 i del 1997, i la biografia de l’AELC parla d’una primera traducció en vers (1971) i d’una de nova (1997); aquesta última va guanyar el 1998 els premis Ciutat de Barcelona i Crítica Serra d’Or. Carles Miralles, en ressenyar a Serra d’Or el seu Aristòfanes (1974), observava que de la poesia antiga havia triat les obres més difícils de traduir, i que el preciosisme de Baquílides havia quedat més ben reflectit que la poesia de Safo. Per a la col·lecció de clàssics de la Fundació Bernat Metge, que el va tenir al seu consell de direcció, va traduir Aristòfanes, Plató, Tucídides, Polibi, Sòfocles, Baquílides, Juvenal o els Himnes homèrics, i l’Enciclopèdia en destaca també les versions poètiques de Safo (1973), de les Tragèdies d’Èsquil (1986), dels Epinicis de Píndar (1987) i, de l’alemany, de les Elegies de Duino de Rilke (1995). Per a la Fundació Bíblica Catalana va traduir els dos Llibres dels Macabeus (1968).

A Carles Riba hi va dedicar tres llibres: Carles Riba, hel·lenista i humanista (1984), Carles Riba: la vessant alemanya del seu pensament i de la seva obra (1987) i Carles Riba, poeta i humanista cristià (1991). De Felip de Malla, en va editar el Memorial del pecador remut. Per a l’ensenyament, l’Enciclopèdia li atribueix gramàtiques de llatí i de grec, el manual Introducció al pensament clàssic (1996) i antologies com Lírica grega arcaica (1963), Emporion (1979) i Hesperia (1983). Va ser catedràtic de grec d’institut a Xàtiva, a Reus i a l’institut Joan Boscà de Barcelona, i el 1993 va passar a la Universitat Autònoma de Barcelona. Es va doctorar dues vegades: a la Universitat de Barcelona, on s’havia llicenciat en filologia clàssica el 1953, amb una tesi sobre la llengua de Juvenal que va obtenir el premi nacional Menéndez y Pelayo de tesis doctorals de lletres del 1957, i en teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca, el 1958, després de la carrera eclesiàstica (1953-57). Va ampliar estudis a Munic i a Heidelberg (1959-60). Com a poeta va publicar Poemes (1971), premi de poesia catalana Ciutat de Barcelona, L’elegia transparent (1998) i Miralls del temps (2000); el 1950 ja havia participat en la segona Antologia poètica universitària. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 1991, i el 2000 va ser admès a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Va néixer a Cornellà de Llobregat el 1928 i hi va morir el 2009.