Jaume Brossa

Qui era Jaume Brossa

Quan Jaume Brossa es va exiliar, el 1897, ja figurava entre els capdavanters del modernisme dels anys noranta del segle XIX, segons l’Enciclopèdia Catalana. El seu punt de partida va ser L’Avenç: el 1892 hi va donar els primers assaigs, i un any després ja era qui més animava la revista. L’article el descriu com un individualista, autor d’articles «polèmics, agressius i de llenguatge grandiloqüent», i diu que les influències que més pesaven en ell eren les de Nietzsche i Ibsen. La influència d’Ibsen, segons la mateixa font, és present en els dos drames que li atribueix: Les flors del desert, que va pujar a l’escenari el 1902, i Els sepulcres blancs (1900).

L’exili el va portar a París, i l’Enciclopèdia diu que aquells anys va perdre influència, tot i l’escàndol que van aixecar les conferències que va fer a l’Ateneu Barcelonès. Va continuar escrivint a la premsa: a El Poble Català des del 1906, i des del 1898 a Catalònia i a la madrilenya La Revista Blanca. Cap al 1914 va tornar a Barcelona, on va codirigir El Diluvio i va publicar un pamflet, La crisi del règim i el nou dever republicà (1914), i el 1918, Ecos de la tragedia. Edicions 62 va publicar el 1969 un volum seu, Regeneracionisme i Modernisme, amb pròleg de J. Ll. Marfany, i E. Jardí el va estudiar a Quatre escriptors marginats (1985) al costat d’Ernest Vendrell, Diego Ruiz i Cristòfor de Domènech. Va néixer a Sant Andreu de Palomar el 1875 i va morir a Barcelona.