Guerau de Liost

Qui era Guerau de Liost

La muntanya d’ametistes (1908), el primer llibre de poemes de Guerau de Liost, va sortir amb pròleg d’Eugeni d’Ors, i la biografia de l’AELC recull que la crítica n’ha dit que és «noucentisme pur» i que, segons Xènius, el poeta hi «empresona la natura». Els volums posteriors, continua la mateixa font, el van situar «en el cor del Noucentisme», i el pòrtic parla d’una obra de «marcats arrels ruralistes». Del conjunt, la biografia recull l’opinió que les Sàtires (1927), de to moralitzant i crític amb la societat catalana, en són el millor llibre. Cap al final es va apartar d’una poesia «retòrica i ruralment militant», un gir que la biografia relaciona, amb un «potser», amb la lectura de Mallarmé.

De Josep Carner, amic seu, Liost en va reconèixer sempre el mestratge, i la biografia de l’AELC en fa una «influència decisiva» en els primers versos. La mateixa font explica que s’arrenglerava amb les posicions lingüístiques de Pompeu Fabra i que, amb Carner, es consideraven «militants actius de la llengua catalana». El pòrtic el defineix com un «europeista convençut», atent a tot el que arribava de l’altra banda dels Pirineus, i la biografia veu la seva acció política com una de les més properes als corrents europeus del moment.

Jaume Bofill i Mates, que era el seu nom, va començar la vida pública a la Lliga Regionalista, amb una regidoria a l’Ajuntament de Barcelona, i més tard va ser diputat, tant a la Mancomunitat com a Madrid. El 1922 va fundar Acció Catalana, que la biografia defineix d’«ideologia liberal republicana». La discrepància amb Francesc Cambó va arribar també als llibres: Cambó va publicar Per la concòrdia (1930) i Liost li va replicar aquell mateix any amb L’altra concòrdia. L’AELC el recorda, a més, com a combatent del lerrouxisme. Va morir a Barcelona el 1933, poc després de tornar a la Lliga, quan era molt crític amb el laïcisme de la República.