Carme Karr

Qui era Carme Karr

Per a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), la vida i l’obra de Carme Karr «estan marcades pel compromís feminista», un feminisme que l’associació situa «dins un marc de reformisme burgès» i que demanava, sobretot, educació i presència pública per a les dones. Del 1907 al 1917 va dirigir Feminal, el suplement mensual per a dones que ella mateixa havia creat dins la Il·lustració Catalana. L’AELC hi destaca la voluntat de construir «una tradició en femení», amb un primer número que incloïa poemes de Josepa Massanés, i la considera avui «una eina indispensable» per recuperar les dones que van destacar a principi de segle. Abans havia escrit a Joventut i a Or i Grana; a Joventut, amb el pseudònim de Xènia, va polemitzar amb Ors, segons la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), i entre el 1927 i el 1932 va col·laborar a la «Pàgina Femenina» de La Veu de Catalunya. Les seves conferències sobre els drets i la cultura de la dona es van aplegar a Cultura femenina (1910), i el 1913 va fundar La Llar, que la GEC presenta com la primera residència per a professores i estudiants. El 1915 va presidir el Comitè Femení Pacifista de Catalunya; també va dirigir l’associació Acció Femenina i, segons l’AELC, el Pavelló de la Dona de l’Exposició del 1929.

L’obra de creació també té les dones al centre. Signava L’Escardot les narracions breus que publicava a Joventut des del 1902, i el 1906 les va recollir a Volves i a Clixés. Les novel·les —L’esquitx (1912), La fi del lliure (1924) i De la vida d’en Joan Franch, premiada als Jocs Florals de Barcelona— i el teatre, com Els ídols (1911) o Caritat (1918), van segons l’AELC «des de les observacions líriques a les radiografies iròniques» de la societat que l’envoltava. Hi retrata sobretot dones, i en molts casos, diu l’associació, en ridiculitza les accions «com a mostra del tipus de dona que vol superar»; amb els personatges masculins, la desmitificació és «mordaç». Va publicar també llibres de contes per a infants en català i en castellà, com Contes de l’àvia (1934) i Garba de contes (1935). La GEC la presenta, a més, com a compositora: una col·lecció de cançons d’arrel popular, peces per a veu i piano i música per a poemes de diversos autors, sobretot d’Apel·les Mestres. Va néixer a Barcelona el 1865 i hi va morir el 1943.