Manuel de Montoliu

Qui era Manuel de Montoliu

L’Enciclopèdia Catalana i el pòrtic de l’AELC coincideixen a posar al capdavant de l’obra de Manuel de Montoliu tres llibres: el Manual d’història crítica de la literatura catalana moderna (1922), Goethe en la literatura catalana (1935) i Aribau i la Catalunya del seu temps (1936). L’Enciclopèdia, que qualifica la seva bibliografia de «molt abundosa, bé que de valor enormement desigual», hi veu una crítica literària idealista, inspirada en Karl Vossler, i una erudició «més a base d’intuïció que no de rigor». Dels articles que va escriure per a La Veu de Catalunya entre el 1923 i el 1936 en va sortir el Breviari crític; segons la biografia de l’AELC, la guerra en va interrompre la publicació en volums, que Francesc Xavier i Rosa Maria Ricomà van completar després de la seva mort. Domènec Guansé, en un retrat del 1966 que reprodueix l’AELC, trobava que el mateix títol de la secció exhalava «una indefinible sentor clerical», però reconeixia que aquells volums formaven «un panorama ben complet de la literatura catalana contemporània». L’Enciclopèdia esmenta també un recull anterior d’articles, Estudis de literatura catalana (1912). Abans de la crítica, entre el 1901 i el 1907, Montoliu havia tingut una etapa modernista de poemes i drames, i l’antologia de l’AELC en reprodueix versos de Nova primavera (1901) i del Llibre d’amor (1903). Al final de la vida va escriure, per encàrrec de Francesc Cambó, la sèrie Les grans personalitats de la literatura catalana, que segons la biografia de l’AELC anava dels trobadors a Verdaguer i a la qual l’Enciclopèdia dona menys interès.

Poblet i Tarragona, diu la biografia de l’AELC, van passar a ser els seus «referents més significatius». El 1945 la diputació de Tarragona el va elegir assessor de cultura; va ser vicepresident director de l’Instituto de Estudios Tarraconenses Ramón Berenguer IV, que havia contribuït a fundar el 1951, i vicepresident del Patronat de Poblet, i el 1953 va publicar el Llibre de Tarragona. L’AELC el recorda com a fill il·lustre de la ciutat. La seva formació de romanista havia passat per Halle, on el 1908 va anar a estudiar filologia romànica amb una beca de la diputació de Barcelona, com Antoni Griera i Pere Barnils; s’havia doctorat en filosofia i lletres a Madrid el 1903. A les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans va editar el Diccionari Aguiló amb Pompeu Fabra i va col·laborar al Butlletí de Dialectologia Catalana. Va ser lector a Hamburg (1920) i director de l’Instituto de Filología de Buenos Aires (1925), i a la Universitat de Barcelona va ensenyar literatura castellana molts anys, però el 1931 no va guanyar la càtedra. El 1936 se’n va anar a França, i des del 1937 va treballar a l’oficina de premsa italiana, a Sant Sebastià segons l’AELC, que l’Enciclopèdia defineix com un «òrgan de propaganda feixista». Quan va morir la seva muller, el 1943, va ingressar a Montserrat i, més tard, a Poblet, sense quedar-s’hi. Com a articulista, la biografia de l’AELC en resegueix la firma des d’El Poble Català (1904-1911) fins al Diario de Barcelona (1941-1951), passant per La Prensa de Buenos Aires (1926-1940). El pòrtic hi afegeix les traduccions de clàssics grecs i llatins per a la Bernat Metge i les que va fer de l’alemany, el francès o l’anglès.