Juli Vallmitjana

Qui era Juli Vallmitjana

El 1916 el Liceu va estrenar Tassarba, un drama líric de Juli Vallmitjana amb música d’Enric Morera: la història d’amor entre la gitana que dona títol a l’obra i Gerinel, un malfactor a qui al principi protegeix la mare d’ella. Segons l’AELC, l’obra «aconsegueix un gran èxit» i l’anima a continuar amb drames sobre gitanos, com Rují, del 1917, i La mala vida, del 1918. Abans, el 1911 i el 1912, n’havia fet unes quantes peces curtes, Els zin-calós, En Terregada i La gitana verge, que van ser ben rebudes i, diu la mateixa font, el van convertir en un especialista del tema. Del 1923 ençà, amb La Costa Brava i El barander, el seu teatre va passar a temes socials i polítics, i quan més tard va tornar als barris baixos ja no va trobar la rebuda del principi.

A la seva biblioteca tenia obres de referència sobre la història del poble gitano, i freqüentava el «barri xino» i el món dels gitanos de Montjuïc. Alguns d’ells protagonitzen La Xava (1910), Sota Montjuïc (1908) o De la ciutat vella (1907), novel·les on, segons l’AELC, fa un retrat de «la vida miserable dels barris pobres» de la Barcelona de principi del segle XX. La força d’aquells personatges i la seva parla, amb molt de lèxic caló, són les mateixes que després porta a l’escenari. El 1913 va publicar a L’Esquella de la Torratxa un treball periodístic sobre els barris baixos.

Havia nascut a Barcelona el 1873, i volia ser pintor. Tot i seguir el negoci d’argenteria del pare, a Gràcia, del 1893 al 1896 va estudiar a l’Escola de Belles Arts, i era de la «colla del safrà» amb Nonell, Canals, Mir, Pichot i Gual. Els seus pares havien comprat el 1895 el balneari de Caldes de Boí, i una temporada que hi va passar amb Isidre Nonell i Ricard Canals els va fer conèixer els malalts escrofulosos, que aleshores eren freqüents al Pirineu. D’allà en van sortir els quadres que Nonell va dedicar als cretins de Boí i, pel que fa a ell, el recull Coses vistes i coses imaginades (1906), del mateix any que Fent memòria. Amb Rafael Moragas va impulsar que es fes Teresa Raquin en català, i aquella funció va ser el debut professional de Margarida Xirgu.

Va col·laborar a El Pelleter i a la revista Enciclopèdia Catalana, i anava a les tertúlies modernistes dels Quatre Gats. Un amic poeta, Josep Plana i Dorca, el va acostar a la teosofia. Als últims anys va deixar el teatre, però no les narracions, que l’AELC dona encara per inèdites, ni la novel·la Albí, que segons la mateixa font s’ha publicat recentment. Entre el 1931 i el 1933 va escriure les Lletres al meu fill David, que l’associació descriu com una obra «plena de referències autobiogràfiques». Va morir a Barcelona el 5 de gener de 1937.