Qui és Maria Barbal
Maria Barbal va néixer a Tremp, al Pallars Jussà, el 17 de setembre de 1949, i va passar la infantesa al Pallars. El 1964, als catorze anys, va anar a Barcelona a continuar el batxillerat; s’hi va llicenciar a la Universitat de Barcelona el 1971 i es va dedicar a l’ensenyament secundari. Abans de publicar res ja escrivia versos i narracions; la primera novel·la la va enllestir cap als trenta anys.
Aquell primer llibre va ser Pedra de tartera. Presentat el 1984 al premi Joaquim Ruyra, que va guanyar, va sortir publicat el 1985 i encara aquell any va rebre el premi Crexells i un premi de literatura juvenil de la Generalitat. És una novel·la curta que narra en primera persona la vida de la Conxa, des del desarrelament a tretze anys fins a la vellesa a Barcelona, passant per la guerra i la repressió. Ha superat la seixantena d’edicions, s’ha adaptat dues vegades al teatre i s’ha traduït a més de setze llengües, amb una difusió especialment gran a Alemanya. És, de llarg, el títol pel qual se la coneix.
Fins a la dècada de 1990 va situar al Pallars gairebé tot el que escrivia, i no com a decorat: el que hi busca és una manera de viure de muntanya que se’n va en orris quan el camp es transforma. Mel i metzines (1990) encara és d’aquesta banda. El tall el marca Càmfora (1992), que li va valer el Premi Nacional de Literatura i el de la Crítica i que l’Enciclopèdia Catalana assenyala com el punt d’inflexió a partir del qual la seva obra deixa de girar tant al voltant de l’emigració a la ciutat. Després va anar obrint l’escenari: Carrer Bolívia (1999) és ja una novel·la de ciutat, i País íntim li va valer el premi Prudenci Bertrana el 2005.
El que sosté tots aquests llibres és una manera d’escriure molt reconeixible: frases curtes, cap paraula de més, una llengua treballada fins a deixar-la en l’os. I sol donar la paraula a qui, quan passen les coses grosses, no decideix res; explicar-los ja és una manera de senyalar la injustícia. Ha publicat també contes, narrativa infantil i llibres de viatge per pobles pirinencs abandonats. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 2001, el Memorial Jaume Fuster el 2009 i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2021.
