Jaume Medina

1949–2023 · Catalunya

Filòleg, poeta i traductor de Vic (1949-2023), catedràtic de filologia clàssica a l'Autònoma de Barcelona. Llatinista, va traduir autors de tota la llatinitat, va consagrar bona part de la recerca a Carles Riba i va escriure L'art de la paraula (2000), que l'AELC presenta com el «primer tractat complet de retòrica i poètica publicat en català». El 1973 va ser un dels fundadors de Llibres del Mall.

Llibres de Jaume Medina

Tots els llibres de Jaume Medina que tenim al catàleg: 16 obres.

Poesia

Encalçar el vent
1976

Assaig

Altres

Qui era Jaume Medina

«Jo no he llegit mai més cap escriptor com he llegit aquest», deia Jaume Medina de Carles Riba, en paraules que recull l’AELC. La porta d’entrada, segons la mateixa font, van ser les Elegies de Bierville, i d’aquella dedicació en van sortir, entre altres treballs, la biografia en dos volums Carles Riba (1893-1959) (1989), premi Crítica Serra d’Or de recerca; La plenitud poètica de Carles Riba (1994); els Estudis sobre Carles Riba, premi Jaume Bofill i Ferro, i Carles Riba i Joan Maragall o la moral de la paraula (2011). Entre els autors que va estudiar, l’Enciclopèdia Catalana hi suma Verdaguer, Torras i Bages, Guimerà i Carner —de qui va publicar Les dames de Josep Carner (1998)— i l’edició d’epistolaris, com els de Torras i Bages i de Carner.

La part més extensa de la seva obra, segons l’AELC, són les traduccions, gairebé totes del llatí. L’Enciclopèdia hi compta autors «de totes les èpoques de la llatinitat», de Catul, Virgili, Horaci i Ovidi fins a sant Agustí, l’Abat Oliba, Llull, Erasme, Locke o Spinoza. La primera va ser l’Elogi de la follia d’Erasme, que va rebre el premi de la Generalitat a la millor traducció del 1982; per a la Fundació Bernat Metge va traduir els Fastos d’Ovidi, i són seves també les versions de la Retòrica a Herenni (2000), de La trinitat de sant Agustí (2001), de les Bucòliques (2013) i de les Res Gestae d’August (2018). De Rilke va traduir les Elegies de Duino, incloses a El crepuscle de la poesia (2009), llibre que va guanyar el premi Ciutat de Palma de crítica literària. De Ramon Llull, a més, va ajudar a editar l’obra en llatí.

Havia començat, però, com a poeta. Fill d’esparters de Vic, escrivia versos des dels catorze anys. A la universitat va fer amistat amb Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala, i el 1973 van fundar junts la col·lecció Llibres del Mall. Els seus llibres de poemes van de Temps de tempesta (1974) a Cobles devotes (2010). Va estudiar filologia clàssica a la Universitat de Barcelona, va ensenyar llatí a l’Autònoma fins que es va jubilar, i hi va obtenir la càtedra el 2009. El 1979 va fundar la Societat Catalana d’Estudis Clàssics.

Sobre la retòrica, a més de traduir la Retòrica a Herenni, va publicar L’art de la paraula (2000), que l’AELC i l’Enciclopèdia coincideixen a presentar com el primer tractat complet de la matèria en català. Va estudiar també l’ús del català als mitjans, a La lenta agonia del català (2013), i la parla de la seva pròpia família, a què va dedicar els dos volums d’El parlar d’una família vigatana (2014). El 2016 va publicar una novel·la, El perdut i el seu mirall, que l’AELC descriu com «una ficció autobiogràfica basada en el mite d’Eros i Psique». Els darrers anys els va dedicar a reunir la seva producció: el 2020 va aplegar la poesia a l’Obra poètica completa i els articles en dos volums més. Va morir a Barcelona el 2023, l’any que va sortir Vida viscuda, el primer volum de memòries.