Poeta, prosista i traductor. Va donar al Noucentisme el seu llibre emblemàtic amb Els fruits saborosos (1906) i va treballar amb Pompeu Fabra a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Des del 1921 va fer carrera consular i va morir a l'exili, a Brussel·les, després d'anys de revisar i reordenar tota la seva poesia.
El llibre per on entra tothom i el que fixa el gust noucentista: poemes breus, clars, amb una calma volguda i una ironia amable. Compte amb una cosa: Carner el va refer sencer per a l'edició del 1928, o sigui que val la pena mirar de quina edició es parteix abans de comparar versos amb ningú.
Escrit lluny de Catalunya, en plena carrera consular. És la frontera entre el Carner que produïa sense parar i el que es posa a repassar i refer el que ja tenia fet, una feina que ja no deixaria. Si Els fruits saborosos se't fa massa lluminós, aquí hi trobaràs el Carner que parla amb ell mateix.
No és una antologia. Carner hi tria, revisa i reordena tota la seva poesia i hi suma Absència, escrita a l'exili; l'Enciclopèdia Catalana diu que es pot considerar pràcticament un llibre nou. És el Carner definitiu tal com ell el volia deixar, i per això mateix no és el millor punt de partida si no n'has llegit res.
Al vapor
La llàntia que s'apaga
El giravolt de maig
Cop de vent
La Fustots
L'idil·li dels nyanyos
La malvestat d'Oriana
Les planetes del Verdum
Tres estels i un ròssec
Deu rondalles de Jesús infant
Llibre dels poetes
Primer llibre de sonets
Segon llibre de sonets
Verger de les galanies
Les monjoies
Bella terra, bella gent
La primavera en el poblet
Museu zoològic
Corones
L'àngel de les vuit
Tres diumenges
Josep Carner va néixer a Barcelona el 9 de febrer de 1884, en una família on la lletra impresa era l’ofici del pare. Va publicar molt aviat: als dotze anys ja col·laborava en revistes i als quinze guanyava per primera vegada als Jocs Florals de Barcelona. Es va llicenciar en dret el 1902 i en filosofia i lletres el 1904, i abans de fer els trenta ja havia dirigit Catalunya (1903-1905), Empori i la Catalunya del 1913-1914 —tercera etapa de La Cataluña— i havia entrat a La Veu de Catalunya.
El 1906 va publicar Els fruits saborosos, el llibre que va acabar de donar forma al programa poètic del Noucentisme. La proposta era doble: recuperar la mesura i la forma tancada dels clàssics, i alhora fer que el poema parlés del que hi ha a taula i al jardí, en comptes de les grans exaltacions modernistes. Però la feina de Carner no es va limitar a escriure. El 1911 el van fer secretari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i allà va tenir Pompeu Fabra al costat mentre es fixava la normativa; l’Enciclopèdia Catalana li compta uns dos mil neologismes aportats a la llengua. Va dirigir literàriament l’Editorial Catalana i va traduir a tort i a dret —Dickens, Shakespeare, Mark Twain, La Fontaine, Defoe, Carroll—, i aquelles versions van acabar sent una manera de posar a prova la llengua que ajudava a fixar.
El 1921 va entrar a la carrera consular i va marxar de vicecònsol a Gènova. Va viure a Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París, i des de fora va seguir publicant i escrivint a la premsa catalana: El cor quiet és del 1925, ja en plena etapa diplomàtica. Quan va esclatar la guerra es va mantenir fidel a la República, i el 1939 es va exiliar a Mèxic, on va fer classes fins al 1945. Després va tornar a Bèlgica i va ensenyar a la Universitat Lliure de Brussel·les i al Col·legi d’Europa de Bruges.
De l’exili en va sortir Nabí, escrit a París el 1938 i publicat en català a Buenos Aires el 1941, on, a partir del Jonàs bíblic, posa en vers com un home acaba adonant-se de la pròpia existència i de la dels altres. I en va sortir, sobretot, la feina de tota una vida: el 1957 va aparèixer el volum Poesia, on va reescriure i reordenar la seva obra sencera i hi va afegir Absència. Aquesta revisió continuada, des de molt aviat i fins al final, és potser el tret que el defineix millor com a poeta. El 1970 va tornar breument a Catalunya; va morir a Brussel·les el 4 de juny d’aquell mateix any. El seu model de llengua encara es nota en la literatura catalana que es va escriure després.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1880 i el 1894.
