Joan Bada

Qui era Joan Bada

Que el bisbe Irurita no el va afusellar la FAI és la tesi que Joan Bada va defensar a Societat i Església a Catalunya. Cent anys entre constitucions i dictadures (2011), amb «diverses proves» i contra la versió que fins aleshores s’havia donat per bona, segons la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC). L’enciclopèdia veu tota la seva obra guiada per un mateix afany, el d’«apropar els estudis eclesiàstics i els de la història social i cultural», dos àmbits que sovint havien anat per separat. Les seves dues tesis doctorals van donar dos llibres: un sobre l’Església de Barcelona del bisbe Pau de Sitjar en plena crisi de l’Antic Règim, L’Església de Barcelona en la crisi de l’Antic Règim (1808-1833) (1986), i un altre, anterior, sobre el bisbe Guillem Caçador i l’aplicació del concili de Trento a la diòcesi, Situació religiosa de Barcelona en el segle XVI (1970). Al costat de la recerca, la GEC li atribueix una «important tasca de divulgació», feta amb síntesis com Història del cristianisme a Catalunya (2005), Història del cristianisme (2000), La Inquisició a Catalunya (1992) o El Seminari de Barcelona (1868-1982) (1983). Va dedicar monografies a Luter, a Erasme i a Antoni Agustín, i el 1998 una a un historiador, Miquel Batllori i la història de l’Església del Concili de Trento al segle XIX. Segons l’article que la GEC dedica a Batllori, Bada havia estat un dels doctorands que aquest va dirigir, amb una tesi sobre l’Església catalana del segle XVI.

Com a delegat episcopal d’ensenyament i catequesi de Barcelona, del 1973 al 1981, Bada va mirar, sense èxit, que l’assignatura de religió de les escoles deixés pas a una de cultura religiosa. Segons la GEC, els desacords que va tenir amb la jerarquia venien de les seves posicions: volia una Església catalana i un catolicisme renovat, sobretot pel que fa al sacerdoci i al seu lloc en el món secular. En part durant els mateixos anys, del 1973 al 1979, va ser degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, on ensenyava història eclesiàstica moderna i contemporània i on més tard seria vicedegà (1994-2000). A la Universitat de Barcelona feia classes d’història moderna. S’hi havia llicenciat en filosofia i lletres el 1964 i s’hi va doctorar en geografia i història el 1984; el 1986 va obtenir un altre doctorat, en història eclesiàstica, a la Universitat Gregoriana de Roma. Va organitzar el Congrés d’Història Moderna de Catalunya en les seves primeres convocatòries, als anys vuitanta, i el Congrés d’Història de l’Església de Catalunya del 1993, i va ser cap de redacció d’Analecta Sacra Tarraconensia i va formar part de la redacció de revistes com Pedralbes i Afers. Ordenat sacerdot el 1959, havia nascut a Barcelona el 1937, i hi va morir el 2017.