Narrador i periodista barceloní de la generació literària dels setanta. L'Enciclopèdia considera la novel·la juvenil Entre juliol i setembre la seva obra més difosa; per a adults va escriure novel·les de base realista i introspectiva, com Memorial de Claudi M. Broch o El sol de la tarda. Va dirigir la secció literària de La Vanguardia.
Premi Joaquim Ruyra i, segons l'Enciclopèdia, la més difosa de totes les seves obres. Un estiu al poble dels avis, sense els pares ni la colla del barri, amb amics nous i un personatge solitari que viu al bosc.
Premi de la Crítica. La vida sencera d'un home que no arrela enlloc, de la infantesa benestant a Barcelona fins al Japó, alternada amb sis contes que només s'hi lliguen pels temes.
52 hores a través de la pell
Boires
Còmplices de ciutat
Imatges del meu mirall
Néixer de nou, cada dia
Sota la volta del temps
L'Àlex, el 8 i el 10
Literatura i societat a la Catalunya d'avui
Robert Saladrigas va néixer el 12 de febrer de 1940 a Barcelona, en una família de la petita burgesia que vivia a la Ronda de Sant Antoni i passava temporades a l’Espluga de Francolí. Va anar a una escola laica i va fer el batxillerat a l’Institut Balmes. Els primers contes, als quinze anys, els va escriure en castellà, i als divuit, amb No todo es negativo, ja era entre els classificats del premi Nadal. Va estudiar peritatge mercantil i econòmiques, va treballar a l’editorial Noguer i va fer el servei militar a Melilla; el viatge en un tren militar d’aquells dies és a l’origen de la novel·la 52 hores a través de la pell.
Quan va tornar de la mili es va dedicar al periodisme. Després d’un any a Solidaridad Nacional, va col·laborar en capçaleres com Destino o Cavall Fort, però on més va escriure va ser a La Vanguardia: n’hi va dirigir la secció literària del 1981 al 1993 i hi va publicar articles fins que va morir. La televisió també el va ocupar: al circuit català de TVE va estar al capdavant de dos espais culturals, Signes i Veus i formes, i Cambres barrades i Històries de cara i creu són sèries amb guió seu.
Com a novel·lista per a adults, El cau (1966) ja el situa en el corrent realista, i l’Enciclopèdia l’inclou en la generació literària dels setanta i descriu un realisme on «hi tenen un gran pes la introspecció i les qüestions existencials». Tenia per autors de capçalera Proust, Rilke, Pavese i el Cortázar de Rayuela, i Aquell gust agre de l’estel parteix precisament de la biografia de Pavese. Van seguir, entre d’altres, Sóc Emma (1983), el monòleg d’una dona de la generació del maig del 68, Memorial de Claudi M. Broch (1986), premi de la Crítica, El sol de la tarda, premi Sant Jordi i Crexells, La mar no està mai sola, premi Carlemany, i La llibreta groga (2004), premi Josep Pla. En narrativa breu, Boires va guanyar el Víctor Català.
Entre juliol i setembre (1967), premi Joaquim Ruyra, és segons l’Enciclopèdia la més difosa de totes les seves obres, i a partir d’aquí va escriure molt per a infants i joves: els sis volums d’El viatge prodigiós d’en Ferran Pinyol, que es va adaptar a la ràdio, Un temps del diable o Amic Lu. Els darrers anys va publicar reculls dels seus articles sobre narrativa estrangera i volums de monòlegs amb creadors catalans i espanyols dels setanta. Proa va començar a editar-ne l’obra completa el 2000. Va morir a la seva ciutat el 22 d’octubre de 2018.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1930 i el 1944.
