Joaquim Horta i Massanés

Qui era Joaquim Horta i Massanés

La dictadura franquista va censurar l’Antologia 1956-1966 (1966) de Joaquim Horta i Massanés: segons la biografia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), el recull va ser «censurat, perseguit i guillotinat» perquè s’hi veia un llibre «anticlerical i subversiu». La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) el fa el «principal capdavanter a Catalunya de la poesia social i compromesa», i l’AELC també el posa al capdavant de la poesia de compromís. N’inscriu l’obra en el realisme social de la dècada dels cinquanta, amb un component existencialista, i diu que en les idees li va pesar sobretot Maiakovski, el poeta rus que ell mateix va traduir. De Paraules per a no dormir (1960), la biografia en diu que és «possiblement el poemari que reflecteix millor la crispació creixent» del moment, i de Home que espera (1957), que porta un missatge moral. Ja el debut, Poemes de la nit (1955), esmentava Tàpies i Bartók: la música i la pintura d’avantguarda són, per a l’AELC, dues de les fonts d’inspiració del poeta. Pintors i pintura continuen presents a Balanç d’última hora (1974) i a La finestra de la vuitena planta (1980), on la família agafa més pes; en aquest darrer, un llibre «carregat de quotidianitat i esperança», parla «l’empleat 222», des del vuitè pis de l’edifici del Col·legi d’Arquitectes. El 1993 L’Aixernador en va publicar una tria amb el títol del segon llibre, Home que espera.

La GEC el defineix com a «professional de les arts gràfiques», i la biografia de l’AELC recorda que era net de l’impressor i tipògraf Joaquim Horta i Boadella. Entre el 1950 i el 1965 va dirigir «Fe de Vida», una col·lecció de poesia en castellà; «Signe», d’assaig i poesia, que va fundar amb la col·laboració, entre altres, de Joaquim Molas, Josep Maria Castellet i Pere Quart; i els Quaderns de Teatre, on per primer cop es van publicar en català obres de Brecht, Sartre, Txékhov, Dürrenmatt i Tennessee Williams, al costat de peces de Pedrolo, Joan Oliver i Brossa. Més endavant va portar les publicacions del Col·legi d’Arquitectes (1971-1983) i les de l’Ajuntament de Barcelona, fins que es va jubilar el 1995. Les traduccions de Maiakovski, la poesia completa (1981-1983) i el teatre (1984-1989), les va fer amb Manuel de Seabra; les dues fonts hi afegeixen Mao Zedong, i l’AELC, Hemingway i Laurent de Brunhoff. Del jazz i la música clàssica en va parlar a la ràdio, i el 1959 va publicar l’assaig Tres notes sobre poesia i música negra; el cantautor Xavier Ribalta, per la seva banda, va musicar molts dels seus poemes. El 1978 va entrar al comitè de redacció de Nous Horitzons, l’òrgan del PSUC, un partit on havia militat des del 1954 i del qual, segons la GEC, l’havien expulsat a la fi dels anys seixanta per les crítiques a la direcció. Va morir a Barcelona el 2013.