Joan Ferraté

Qui era Joan Ferraté

L’Enciclopèdia Catalana diu que tota l’obra de Joan Ferraté neix d’una «qualitat de lector intel·ligent i rigorós», i la biografia de l’AELC hi afegeix que sempre va creure en «la crítica literària com una disciplina humanística». De la poesia d’Ausiàs March en va editar el text, Les poesies d’Ausiàs March (1979 i 1995), i a Llegir Ausiàs March (1992) en va fer, segons la biografia, la «primera aplicació detallada d’una proposta de lectura de tota l’obra». A Carles Riba hi havia dedicat Carles Riba, avui (1955), que més tard va incorporar a Papers sobre Carles Riba (1993), i els treballs sobre Josep Carner els va reunir a Papers sobre Josep Carner (1994). També és autor de Foix i el seu temps (1987) i, en castellà, de La operación de leer y otros ensayos (1962) i Dinámica de la poesía (1968). Lectura de «La terra gastada» (1977), traducció i estudi de T. S. Eliot, va guanyar el premi Crítica Serra d’Or del 1978, i la biografia de l’AELC diu que va contribuir a difondre el poeta entre les veus noves de la poesia catalana. Kavafis el va acabar traduint sencer. Vuitanta-vuit poemes de Kavafis (1975), premi Crítica Serra d’Or de traducció, completava la tria que n’havia fet Riba; després, segons Carles Miralles en un article de l’Avui (2004) que reprodueix l’AELC, Ferraté va trobar que les versions de Riba «no eren compatibles» amb les seves i ho va tornar a traduir tot. Miralles veia en la tria de Riba i en la traducció integral de Ferraté «dues fites en la història de la poesia i de la lectura de la poesia en la cultura catalana de la segona meitat del segle XX». Va traduir també poesia grega arcaica, i el 1992 va publicar Cinquanta poesies de Du Fu.

Del 1962 al 1985, any de la seva jubilació, Ferraté va ensenyar literatura espanyola i literatura comparada a la Universitat d’Alberta, al Canadà, i entre el 1970 i el 1973 ho va compaginar amb la direcció literària de Seix i Barral. Abans havia fet classes de llengües clàssiques a la Universidad de Oriente, a Santiago de Cuba, del 1954 al 1960. S’havia llicenciat en filologia clàssica a la Universitat de Barcelona, el 1953 segons la biografia de l’AELC, que diu també que havia deixat inacabats els estudis de dret. El 1985 va tornar a Catalunya, i l’Enciclopèdia explica que s’hi va dedicar a la crítica, a l’assaig i al periodisme; els seus articles de premsa es van aplegar a Provocacions (1989) i Apunts en net (1991), i el 1993 va publicar Opinions a la carta. Entre el 1968 i el 1969 havia mantingut a Serra d’Or una polèmica amb Joan Fuster sobre la recepció de l’obra de Salvador Espriu. Com a poeta va publicar Les taules de Marduk i altres coses (1970) i Llibre de Daniel (1976), i el 1987 va reunir la seva poesia a Catàleg general (1952-1981). Dels inèdits del seu germà Gabriel Ferrater en va tenir cura en edicions pòstumes, com Papers, cartes i poemes (1986).