Xavier Amorós

Qui era Xavier Amorós

El premi Carles Riba del 1964 va ser per a Qui enganya, para, un recull de Xavier Amorós que, segons l’Enciclopèdia Catalana, va quedar reunit amb Guardeu-me la paraula i Darrers versos (1978) a Poemes (1959-1964) (1982); amb aquest volum va guanyar el premi de Literatura de la Generalitat de Catalunya del 1983. L’Enciclopèdia situa aquests llibres en el realisme de la postguerra, i l’AELC hi veu el punt d’arribada d’un camí que havia començat en el noucentisme i havia passat pel simbolisme. Simbolistes són, segons l’Enciclopèdia, els poemes que va escriure entre el 1940 i el 1959, que no es van publicar fins al 2000, en una edició preparada pel seu fill, Xavier Amorós i Corbella, amb el títol Poemes inèdits de Xavier Amorós. 1940-1959. La mateixa font diu que va deixar la poesia «davant els nous canvis estètics» dels anys setanta. Com a autor de teatre, va escriure Història sentimental (1954), que el 1956 va obtenir el Santiago Rusiñol, un dels premis dels Jocs Florals de la Llengua Catalana que aquell any es van celebrar a Mendoza (Argentina), i que es va publicar el 1993, i No trenqueu avellanes amb les dents, que es va representar el 1981.

Passat un llarg silenci, que l’AELC fa durar fins a mitjan anys vuitanta, Amorós es va passar a la prosa. Va aplegar en llibres articles sobre la vida de Reus, com els de Cafè París. Notes d’un arxiu inexistent (1989), Botigues de mar (1993) o Tomb de ravals (1998), i va escriure unes memòries que l’AELC descriu com a «crònica novel·lada»: El camí dels morts (1996), Plou, però plou poc (2007) i Temps estranys. Clarobscurs en la llarga postguerra reusenca, un cicle de tres volums (2000, 2002 i 2004). Aquell darrer any, l’Ajuntament de Reus va començar a editar-ne l’obra completa.

Amorós va estar molt vinculat al Centre de Lectura de Reus: en va dirigir la Revista del Centre de Lectura del 1972 al 1975, en va ser president el 1981 i el 1982, i el 1998 l’entitat el va fer soci d’honor. De jove havia hagut de deixar els estudis per treballar en el negoci de la família; la carrera de magisteri, que havia començat als anys quaranta, la va acabar molt més tard, a Tarragona, i a l’Institut de Ciències de l’Educació va arribar a fer cursos de reciclatge per a mestres. El 2004 va rebre la Creu de Sant Jordi i la Universitat Rovira i Virgili el va fer doctor honoris causa; sis anys abans li havien concedit el Memorial Gabriel Xammar.