Tísner, ninotaire, escenògraf i novel·lista, va passar vint-i-cinc anys a l'exili, gairebé tots a Mèxic. D'aquella distància en van sortir una narrativa de rerefons irònic, amb Paraules d'Opòton el Vell al capdavant, i els quatre volums de Viure i veure, que recorren bona part del segle XX.
Un terrissaire asteca, ja gran, deixa escrit com la seva gent va arribar a la península Ibèrica el 1489. Capgirar el punt de vista li serveix a Tísner per riure's de les cròniques de la conquesta i de qui imposa la seva cultura.
Les memòries: la guerra, la sortida cap a Mèxic, els anys allà i el retorn, explicats amb gust pel detall i per la gent. Premi Ciutat de Barcelona i Crítica Serra d'Or el 1990.
Les dues funcions del circ
Al cap de vint-i-sis anys
Història en historieta de Catalunya
Tísner revela les interioritats de El Be negre, setmanari satíric
Avel·lí Artís-Gener va néixer a Barcelona el 28 de maig de 1912. Va cursar belles arts a la Llotja i va entrar al món de l’escenografia, però el nom que li va quedar per sempre va ser Tísner, el que signava els dibuixos de to satíric de Papitu, L’Esquella de la Torratxa o El Be Negre. Durant la República també va fer de redactor a L’Opinió, La Rambla i La Publicitat.
Amb la guerra es va presentar voluntari a files, del costat de la República, i va col·laborar en publicacions de trinxera. El 1939 va creuar la frontera cap a Tolosa de Llenguadoc i al cap de poc va fer cap a Mèxic, on hi havia una colònia catalana nombrosa; entre altra gent, el seu cunyat Pere Calders. L’exili li va durar vint-i-cinc anys. A Mèxic es va guanyar la vida amb la publicitat, el dibuix, el periodisme i l’escenografia per al cinema i la televisió, va fer costat al seu pare a La Nostra Revista i va escriure la primera novel·la, 556 Brigada Mixta, situada a la guerra.
Un cop tornat, va anar donant a conèixer el gruix de la seva narrativa: Les dues funcions del circ (1966), Paraules d’Opòton el Vell (1968), Prohibida l’evasió (1969), que li va valer el Prudenci Bertrana, L’enquesta del canal 4, premiada amb el Sant Jordi, i Els gossos d’Acteó (1983). Com a traductor va portar al català Cent anys de solitud, de García Márquez, i L’Aleph, de Borges.
Els quatre volums de Viure i veure van sortir entre el 1989 i el 1996. Hi repassa la seva vida des de la infantesa fins ben entrats els anys noranta, amb molt d’espai per al detall menut i per al retrat de la gent que va tractar. Encara hi va afegir després els reculls Ciris trencats i Més ciris trencats.
A Catalunya es va implicar de seguida en la vida pública i cultural: va ser a l’Assemblea de Catalunya, va treballar per fer reviure el Centre Català del PEN —en va ser el primer secretari general— i va tenir part en la posada en marxa de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que després va presidir del 1990 al 1994. El 1988 li van donar la Creu de Sant Jordi; el 1997, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va morir a Barcelona el 7 de maig del 2000.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1910 i el 1929.
