Joan Maria Guasch

Qui era Joan Maria Guasch

L’Enciclopèdia Catalana explica la poesia de Joan Maria Guasch a partir de dos noms. El primer és Joan Maragall: la manera com Maragall tractava la natura és molt present en els seus inicis, que també recullen l’experiència de la vida a la muntanya. L’altre és Josep Carner, de qui va rebre «una certa influència carneriana» que el va portar cap a la senzillesa de la poesia popular. De la tradició modernista li vénen els idil·lis, les èglogues i els madrigals, i les goges i les fades que apareixen als seus versos. Va ser proclamat mestre en gai saber el 1909.

Ja en el primer llibre, Joventut (1900), l’article hi veu «una identificació dels sentiments humans amb la natura» que es mantindrà en tota l’obra, i uns quants poemes sobre el Pirineu que tindran continuïtat al segon recull, Pirinenques (1910). En aquest llibre la muntanya hi és amb la vida de cada dia i amb els éssers de llegenda, fins a fer del paisatge, en paraules de la font, un «espai d’harmonia i somni». Va ser el recull que Carner va elogiar, tot i que Guasch era del grup antinoucentista de F. Matheu. Segons l’Enciclopèdia, aquests trets es desenvolupen en els reculls que van venir després: Branca florida (1923), La rosa dels cinc sentits (1937), Ofrena (1912), Camí de la font (1930) i Amor i tardanies, que no porta data.

A la postguerra, la seva segona dona, Maria Montserrat Borrat, va crear l’editorial Estel, amb ajuda econòmica del poeta. Als anys quaranta Estel en va reeditar Branca florida, Pirinenques i La rosa dels cinc sentits en versions revisades, però amb una data falsa, la del 1938; Camí de la font i Poemet del claustre, en canvi, ja van sortir datats el 1949. L’edició d’Estel de La rosa dels cinc sentits del 1950 porta un prefaci de Marià Manent. Guasch va morir a Barcelona el 1961.