Julià de Jòdar

Qui és Julià de Jòdar

Sobre Julià de Jòdar, l’AELC avisa d’entrada: «Mai no ha estat gaire amic de donar a la llum les seves dades biogràfiques». Va néixer a Badalona el 1942, i el Gorg, el barri badaloní on va viure, és el model del Gifré i Cervantes on passen algunes de les seves novel·les. Als anys seixanta va treballar amb Ricard Salvat, en diversos muntatges i a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on estudiava, i es va llicenciar en enginyeria química i en història. En una entrevista del 2006 repassava els oficis que havia fet: químic, historiador, feines en editorials, en una foneria i en la indústria de la pintura i el plàstic.

Durant el franquisme va militar en l’esquerra independentista, i la política també és a la seva obra: articles i assaigs sobre globalització i independentisme, reculls de sàtira com Fot-li, que som catalans!, amb Miquel de Palol i Xavier Bru de Sala, i Cop de CUP (2012), escrit amb David Fernàndez, sobre les Candidatures d’Unitat Popular. Aquesta formació el va dur al Parlament: elegit diputat el setembre del 2015, en va presidir la mesa d’edat i va deixar l’escó l’octubre del 2017, en acabar la legislatura. Ha traduït Doctorow, Somerset Maugham i Julien Gracq.

El primer llibre, L’àngel de la segona mort, va sortir el 1997 i obria L’atzar i les ombres, un cicle que segueix la classe obrera catalana des dels anys cinquanta fins a la Transició. El protagonista és Gabriel Caballero, que l’Enciclopèdia presenta com un alter ego de l’autor, i l’escenari, els barris obrers del Besòs, entre Badalona i Barcelona, on el veiem fer-se gran. Aquella primera novel·la va guanyar el Ciutat de Barcelona i el Cavall Verd-Blai Bonet de l’AELC; la segona, El trànsit de les fades (2001), el premi de la Crítica, i la tercera, El metall impur, el Sant Jordi 2005. El cicle ha continuat, anys després, amb La casa tapiada (2024), que el 2025 va rebre el Serra d’Or de novel·la.

Fora del cicle ha publicat Zapata als Encants (1999), uns relats que admeten també una lectura de novel·la curta, i les novel·les L’home que va estimar Natàlia Vidal, premi Prudenci Bertrana, Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres? i La pastoral catalana (2010), que va guanyar el Carlemany i el Crítica Serra d’Or i que l’Enciclopèdia defineix com una «reflexió crítica sobre la pròpia generació». Amb Enric Juliana va escriure l’obra de teatre Radiacions, que es va adaptar a la televisió el 2012. Després han vingut El desertor en el camp de batalla (2013) i Els vulnerables (2018).