Lluís Bertran i Pijoan

Qui era Lluís Bertran i Pijoan

El setmanari humorístic El Borinot, que va sortir del 1923 al 1927, i l’anuari L’Abella d’Or, del 1925 al 1936, són les dues publicacions que Lluís Bertran i Pijoan va fundar i dirigir, segons l’Enciclopèdia Catalana. Havia fet estudis eclesiàstics a Tarragona i a Roma. Va ser redactor de La Veu de Catalunya i, després del 1939, de Solidaridad Nacional, i va col·laborar a Cuca-Fera (1917) i a En Patufet, entre altres revistes. També va ser secretari de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. La premsa és, a més, el tema de Premsa de Catalunya (1931), el catàleg d’una exposició de premsa comarcal que va coordinar.

Com a poeta, l’Enciclopèdia hi veu la influència de López-Picó i de Carner i un missatge catòlic molt explícit, «no mancat en alguna ocasió d’un cert sensualisme». Ho diu dels seus tres llibres de poemes, Les estacions (1928), En el límit d’or (1921) i Junior (1917), i del mateix 1928 és El pas de Sant Francesc, una obra en prosa que la font situa en la mateixa orientació. El miracle de la muntanya de Lieskov (1924) és una traducció que va fer amb A. Markov, i Lletres del meu molí, de Daudet (1923), una altra que va fer amb Carles Soldevila. Va escriure també La literatura catalana a l’estranger (1937) i una Glossa biogràfica a Manuel Duran i Bas (1923). D’una obra de teatre seva que no es va publicar, A la voreta del mar, se’n conserva el manuscrit. Va néixer a la Canonja i va morir a Barcelona el 1959.