Esther Martínez-Pastor

Qui era Esther Martínez-Pastor

Per a Miquel-Lluís Muntané, en un text inclòs a La vida a cau d’orella (2021), la tristesa és probablement el sentiment que més pesa en la poesia d’Esther Martínez-Pastor, però una tristesa que, al seu parer, mai no és «eixorca» i que ella sap convertir en imatge, com a «Em sento traspassada de tardor». L’altra constant que hi troba és el temps, des del més proper, el d’«S’ha fos la tarda com un tros de ciri», fins a la intuïció d’un no-temps. Muntané també hi resegueix un canvi de forma: si en els primers llibres s’endevina l’empremta de Maragall, de Sagarra i dels noucentistes, amb models clàssics, la lectura progressiva de Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Màrius Torres, Agustí Bartra o Josep Maria Llompart li va donar recursos per a una arquitectura amb menys rima, sovint en decasíl·labs blancs o en polimetria, sense perdre una cadència que acaba sent seva. El pòrtic de l’AELC qualifica l’obra de propera, intimista i nostàlgica, i en compta vint-i-dos llibres de poesia, publicats a partir dels anys vuitanta i fins a la seva mort. La biografia en destaca Òrbita (1994), dedicat al sistema solar, Passadís d’ombres (1995), Trenes de sucre (1996) i Fa deu mil anys (2003), amb què va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Calella. Hi ha més premis a la llista de l’associació: el Ribas i Carreras del 1991, per Avencs de llum; el Narcís Saguer, dues vegades, per Balcó de vida el 1993 i per El temple el 1997; el Josep Maria López-Picó del 1994, per Passadís d’ombres, i el Caterina Albert i Paradís del 1995, per Concert de silencis.

Martínez-Pastor era mestra, i el franquisme la va apartar de l’ofici. Havia nascut el 1914 al carrer Gran de Gràcia, i el 1933 ja havia acabat Magisteri; el 1938 era mestra a Casserres. Després de la guerra, la biografia de l’AELC explica que la van depurar i inhabilitar, que als anys seixanta va tornar a fer classes en l’ensenyament privat i que a l’escola pública no hi va tornar fins que, passada la Transició, els mestres van ser rehabilitats; l’interès pel teatre i per la poesia, hi afegeix, el portava a l’ensenyament. Va començar a escriure el 1954, però, segons el pòrtic, de manera privada. Primer el seu marit, l’orfebre i professor de dibuix Aureli Simon, amb qui s’havia casat el 1940, i més tard el poeta Josep Colet i Giralt la van animar a publicar, i Colet va ser també company d’escriptura en algun llibre a quatre mans. A la Cova del Drac, va prendre part en les tertúlies del grup Poesia Viva. També va escriure biografies, que van quedar inèdites, entre les quals una sobre la seva mare. Va morir a Barcelona el 2005, i el 2012 la seva filla Glòria Simon en va publicar una selecció de poemes inèdits.