Miquel Martí i Pol

Qui era Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol va néixer a Roda de Ter el 19 de març de 1929, en una família obrera. Als catorze anys va entrar d’escrivent a les oficines d’una fàbrica de teixits del poble i hi va treballar fins als quaranta-tres. Es va formar ell mateix, fora de les aules: als dinou anys una tuberculosi el va tenir un any al llit, i l’AELC explica que va ser en aquell any que va llegir de valent. El primer llibre, Paraules al vent, és del 1954 i li va valer el premi Óssa Menor; als anys següents va col·laborar a la revista Inquietud i, més tard, a Reduccions.

El que el va situar com a poeta va ser mirar de prop el que tenia a la vora. Amb El poble (1966) i La fàbrica (1972) s’inscriu de ple en el realisme històric. Els poemes van a buscar gent que ell coneixia pel nom, i la feina de cada dia hi surt amb tot el que té de dura. El que no hi surt enlloc és la llàstima: escriu perquè se l’entengui, però sense abaratir el vers ni posar-se per damunt de ningú. A finals dels seixanta va entrar al PSUC.

Cap al 1970 va començar a manifestar-se l’esclerosi múltiple que ja no el deixaria, i poc després va haver de plegar de la fàbrica. Les dues fonts hi lliguen directament el que passa als llibres d’aquells anys: l’Enciclopèdia Catalana diu que la malaltia «repercutí d’una manera decisiva en la seva poesia, que esdevingué més introspectiva i intimista», i que la part més activista de la seva feina hi va quedar tallada. Els Vint-i-set poemes en tres temps (1972) encapçalen aquesta tanda de llibres, que tenen per matèria la solitud, el temps i la mort. El 1976 publica Quadern de vacacions, i amb Estimada Marta (1978) i L’àmbit de tots els àmbits (1981) la poesia amorosa hi torna, amb component eròtic, i s’hi suma un tipus de poema que demana al lector que arrimi l’espatlla al país que s’estava fent. Estimada Marta va guanyar el premi de la Crítica i, sobretot, li va donar un públic que la poesia catalana no acostumava a tenir. El 1978 el seu propi entorn li va organitzar un homenatge dins la Setmana Popular d’Osona, amb cartell d’Antoni Tàpies i amb poetes com Vicent Andrés Estellés, Pere Quart i Joan Vinyoli.

Va ser també un traductor constant, del francès i del castellà: Saint-Exupéry, Simone de Beauvoir, Zola, Lévi-Strauss, Barthes. I els seus versos van fer un camí poc habitual: Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Ramon Muntaner o Rafael Subirachs els van musicar, i aquelles versions en van eixamplar molt la difusió. El 1991 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; des del 1999, diversos ajuntaments catalans van demanar que se’n presentés la candidatura al Nobel, i el 2000 el Parlament de Catalunya s’hi va afegir. Els llibres dels anys noranta van per un altre cantó: hi pesen el dubte i el desencís, i entremig hi ha temporades llargues sense escriure. Al Llibre de les solituds (1997) recupera la ironia, que ja havia fet servir abans, i és la ironia el que manté el llibre lluny de la queixa. Va morir l’11 de novembre de 2003; el 2019 es va crear a Roda de Ter la Fundació Miquel Martí i Pol.