Enric Casasses

Qui és Enric Casasses

Enric Casasses tenia quaranta anys quan Empúries va tornar a publicar La cosa aquella, el 1991, i l’AELC situa en aquella edició el començament del seu reconeixement entre la crítica i els lectors; li va valer, a més, el premi Crítica Serra d’Or de poesia. El llibre havia aparegut per primer cop el 1982 a Druïda, una revista de Maó, i deu anys abans hi havia hagut La bragueta encallada: dues edicions que el pòrtic de l’associació qualifica d’«alternatives». En una entrevista que recull la biografia de l’AELC, ell mateix va repassar la seva carrera per dècades: als trenta anys, els escenaris i els recitals; als quaranta, els llibres, i als cinquanta, «fer de literat i exhumar cadàvers literaris».

L’AELC en fa un poeta de l’oralitat, que ha recitat «sense aturador» i que feia conèixer els versos en públic abans de dur-los a la impremta. Pel que fa a les fonts de la seva poesia, l’Enciclopèdia hi veu influències «molt heterogènies», de la poesia medieval al surrealisme, i el pòrtic parla de tradicions tan allunyades com els trobadors, el dadà, la cultura underground o la psicodèlia. Alguns llibres els ha presentat amb etiquetes pròpies: Uh (1997), com a «poema d’alta velocitat de 9072 versos inèpics», i Canaris fosforescents (2001), com a «poemes en prosa amb estirabot». No hi érem (1993) i Plaça Raspall (1998) van ser premiats, i Calç (1996) va obtenir el Carles Riba. Dels anys més recents, l’Enciclopèdia hi afegeix El nus la flor (2019), premi Lletra d’Or, i Marramaus (2023).

L’AELC el presenta també com a «recuperador de textos oblidats». Amb Edicions del 1984 ha prologat llibres de Juli Vallmitjana, com De la raça que es perd (2005) i Albi (2007), i d’Eduard Girbal Jaume, i amb Agnès Prats va preparar una edició de Perles, de Verdaguer; l’Enciclopèdia li atribueix estudis sobre Verdaguer, Carner, Pujols, Vallmitjana i Vinyoli. Ha traduït, entre molts altres, Conan Doyle, Nerval i el Milton de Blake, i la versió de Le cornet à dés, de Max Jacob, li va valer el 2011 el premi Crítica Serra d’Or de traducció. Amb Pascal Comelade ha fet muntatges de poesia i música, com La manera més salvatge (2006), i ha portat a escena Do’m (2003) i Monòleg del perdó (2005).

Va néixer a Barcelona el 1951; el seu pare, Enric Casassas i Simó, era químic i poeta. La biografia de l’AELC parla d’una vida «majoritàriament nòmada», que l’ha dut a viure a Tenerife, Montpeller, Nottingham o Berlín, entre altres llocs, i d’una llarga col·laboració en diaris i revistes, de l’Avui o El País a publicacions contraculturals com Druïda. Entre els reconeixements a la seva trajectòria hi ha el Premi Nacional de literatura (2012), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2020) i el Premi Jaume Fuster (2025).