Joan Maragall

1860–1911 · Catalunya

Poeta, periodista i traductor barceloní del tombant del segle XIX al XX. Fill d'una família d'industrials tèxtils, es va negar a entrar al negoci familiar i va fer de la literatura una passió. Autor de La vaca cega, del Cant espiritual, de Nausica i de les versions del mite del comte Arnau, va defensar la teoria de la paraula viva i va reaccionar per escrit a la Setmana Tràgica.

Foto: Pau Audouard i Deglaire (1856–1918) · domini públic · Wikimedia Commons

Si no has llegit mai Joan Maragall, comença per aquí

Poesies
Poesies
1895
El recull del 1895 on hi ha «La vaca cega», un dels seus poemes més populars, que Unamuno va ser el primer a traduir al castellà. Una bona porta d'entrada al poeta.
Amazon Casa del Llibre
Visions & Cants
1900
El llibre de la plenitud, segons l'AELC: el Maragall que ja té un art propi i un públic que l'escolta, amb mites i himnes. S'hi pot afegir la lectura que en va fer Carles Riba.
Amazon Casa del Llibre

Llibres de Joan Maragall

Tots els llibres de Joan Maragall que tenim al catàleg: 9 obres.

Qui era Joan Maragall

Joan Maragall va néixer a Barcelona el 10 d’octubre de 1860. Va poder estudiar dret després de resistir-se al que el pare, fabricant, tenia previst per a ell en acabar el batxillerat: que entrés a la indústria tèxtil de la família. Les dues fonts coincideixen que aquell xoc amb el pare el va marcar: li va fer entendre la literatura com una passió. Els autors alemanys, Goethe al capdavant, el van apassionar, i el 1881 «Dins sa cambra» li va donar el primer premi literari de la seva vida.

Llicenciar-se, el 1884, el va posar en crisi: havia de triar entre el que li demanava l’esperit romàntic i la vida burgesa que li oferia la família. Les dues fonts coincideixen en els dos fets que el van acabar integrant en aquella vida: l’entrada al Diario de Barcelona, el 1890, i el casament amb Clara Noble l’any següent (van tenir tretze fills). Com a regal de noces, un grup d’intel·lectuals entre els quals hi havia Narcís Oller, Josep Yxart i Joan Sardà li va publicar Poesies originals i traduccions. A poc a poc el periodisme va passar per davant de l’advocacia, i l’AELC considera que la seva feina als diaris va ser bàsica per al naixement del Modernisme.

El 1895 va publicar Poesies, amb «La vaca cega», i el 1900 Visions & Cants, on entren els mites i els himnes. Va traduir Goethe i Novalis, i la seva versió d’Ifigènia a Tàurida es va representar als jardins del Laberint d’Horta sota la direcció d’Adrià Gual. Va escriure l’«Oda a Espanya» arran del desastre colonial, i el 1902 un article seu al Diario de Barcelona, «La Patria Nueva», li va costar un processament. El 1903, com a president de l’Ateneu Barcelonès, va llegir l’Elogi de la paraula, on exposa la teoria de la «paraula viva»: l’emoció, l’espontaneïtat i la sinceritat com a base de la poesia.

El 1904 va ser proclamat mestre en gai saber i va publicar Les disperses; el 1906, Enllà, que el 1910 va rebre el premi Fastenrath. Va refusar presentar-se a diputat, tot i que l’hi van proposar Prat de la Riba i Cambó, va fer amistat amb Unamuno i va ser un dels fundadors de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. La Setmana Tràgica del 1909 el va trasbalsar, i hi va respondre amb articles com «La iglésia cremada» o «La ciutat del perdó», que es va quedar uns anys sense publicar perquè Prat de la Riba li ho va desaconsellar. Va acabar Nausica, la seva única obra de teatre, i el 1911 va publicar Seqüències, on el mite del comte Arnau pren la tercera i última forma, i on hi ha el «Cant espiritual». Va morir el 20 de desembre de 1911.