Pep Coll

Qui és Pep Coll

El pòrtic de l’AELC diu que l’obra de Pep Coll «es basteix, en bona part, amb personatges i ambients del Pirineu», i la biografia de la mateixa associació explica d’on li ve aquest material. Primer hi ha la llengua: El parlar del Pallars (1991) va ser la síntesi d’un estudi del dialecte que havia fet sobre el terreny. Després, les narracions tradicionals, que va anar a buscar poble per poble per les valls del Pirineu occidental català, de la Cerdanya a la vall de Benasc. D’aquesta feina, que l’AELC situa «a cavall entre l’etnologia i la literatura», en van sortir els reculls de llegendes Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (1986) i Muntanyes maleïdes (1993), i Viatge al Pirineu fantàstic (1994), que el diari Segre va publicar per fascicles abans que sortís com a llibre. Entre el 2010 i el 2015 hi va afegir tres guies de llocs de mites i llegendes: del Pallars Sobirà, de la Ribagorça i del Pallars Jussà.

Alguns d’aquells mites els va reescriure per als lectors joves, i ho va fer, segons l’AELC, conscient de «la colonització cultural que pateix el món de la fantasia infantil». Són d’aquesta línia La bruixa del Pla de Beret (1991), El tresor de la nit de Nadal, premi Lola Anglada del 1997, i Què farem, què direm?, la novel·la juvenil amb què va guanyar el Gran Angular i el Crítica Serra d’Or, i que la biografia de l’AELC compta en quaranta edicions.

La novel·la és el seu «gènere preferit», segons el pòrtic. N’hi ha que tornen al paisatge pirinenc, com Per les valls on es pon el sol (2002), que l’AELC presenta com «una nova versió del mite del Graal», o El salvatge dels Pirineus (2005), premi Sant Joan. D’altres parteixen de persones reals: Les senyoretes de Lourdes (2008), premi Sant Jordi, sobre Bernadette Soubirous, i Al mateix riu d’Heràclit (2018), sobre el filòsof presocràtic d’Efes. Dos taüts negres i dos de blancs (2013) torna a un crim del 1943 al Pallars Jussà, en què va morir una família de masovers; va obtenir la Crítica Catalana de narrativa, el Crexells, l’Amat-Piniella i el Setè Cel, i la traducció francesa, el Prix du Livre Pyrénéen. Després han vingut L’any que va caure la roca (2020), que segons l’AELC «vol ser una metàfora de les il·lusions i desenganys de la transició política a la democràcia», La llarga migdiada de Déu (2023) i Els crims de la mel (2025). Té obra traduïda al castellà, el francès, l’italià, l’occità, l’aragonès i l’èuscar.

Va néixer el 1949 a Pessonada, al Pallars Jussà, fill de pagesos. De l’escola del poble va passar al seminari de la Seu d’Urgell, es va llicenciar en filosofia per la Universitat de Barcelona i des del 1980 va fer classes de literatura catalana a l’institut Màrius Torres de Lleida. Segons la biografia de l’AELC, la seva activitat literària va arrencar amb una revista pallaresa, Escudella (1977), que va crear amb altres companys de la comarca, i més tard va intervenir en el naixement del Centre d’Estudis del Pallars (1987). El 2004, el seu relat «L’home que corria més que el sol», del recull L’edat de les pedres (1990), es va convertir en una cursa de muntanya a la vall Farrera.