Jordi Buch

Qui és Jordi Buch

«Amant del mediterrani, de l’humor i de l’erotisme»: així presenta Jordi Buch Oliver el pòrtic que li dedica l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), elaborat per Carme Ros, que hi afegeix un llenguatge «senzill i desenfadat». El gènere que més havia conreat, segons la mateixa pàgina, era la novel·la: Per les vores de dues pells (2004), A trenc d’alba (2005), Digues que sóc agosarat (2006) i, el 2010, Història d’Elena i Massa gent a dins l’armari. El pòrtic també esmenta narracions breus, com «Coses del lloro», «Taxi plujós» o «L’enterrament del senyor baró», i obres de biografia i d’història. Del 2003 al 2006, l’any en què va deixar de presentar-se a concursos, l’AELC li compta vint-i-set premis. N’esmenta el primer premi de novel·la Joan Arús i dues finals, la del Víctor Mora i la de l’Emili Teixidor, i diu que sis d’aquests premis eren internacionals, concedits a Madrid, a Sardenya i a l’Argentina.

Nascut a Mataró el 1957, Buch va començar als tretze anys els estudis de guitarra i de piano al Liceu de Barcelona, i amb vint-i-vuit anys va escriure la primera novel·la, Carla Tucci, que va quedar finalista d’un premi a Madrid. Segons el pòrtic, a partir d’aquí es va dedicar al periodisme, a la ràdio, a la Cadena 13, i a la premsa, al Correo Catalán i a l’Avui, i va passar vint anys lluny de la literatura, dedicat a la música, abans de tornar-hi. Amb Ghjacumu Thiers i Antoni Arca va escriure Quandu sò spenti i lumi (2013), una novel·la publicada a Còrsega. En castellà va publicar una biografia, Montilla, de emigrante a presidente (2008), i dos llibres escrits a quatre mans: Historia misteriosa de España y Portugal (2008), amb el portuguès Pedro Silva, i La última mujer (2013), amb la uruguaiana Ana Solari. L’AELC hi afegeix contes seus publicats a l’Argentina, als Estats Units, a Israel i a Itàlia.