Carles Fontserè

Qui era Carles Fontserè

Quan va morir, el 2007, Carles Fontserè treballava en un quart volum de memòries, que havia d’arribar als anys cinquanta i seixanta. Dels tres que ja havia publicat, el més discutit va ser Un exiliat de tercera. A París durant la Segona Guerra Mundial (1999), premi Crítica Serra d’Or: la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) explica que aquestes obres van ser «molt polèmiques», i aquesta més que cap, per la seva «visió desmitificada de l’exili parisenc». Segons l’enciclopèdia, el conjunt de les memòries no es limita a l’ofici de cartellista: hi passen els exiliats anònims de París, la ciutat sota l’ocupació nazi, el viatge a Mèxic i l’arribada a Nova York. La sèrie havia començat el 1995 amb Memòries d’un cartellista català (1931-1939), que el 2006 va tenir una segona edició revisada amb el títol Memòries d’un cartellista del 36, i el tercer volum, París-Mèxic-Nova York. Memòries 1945-1951, és del 2004. Les havia començat a escriure a prop de Banyoles, on es va establir després de tornar a Catalunya el 1973.

Nova York va ser la seva base a partir del 1949, i segons la GEC hi va viure vint-i-tres anys. Hi va dibuixar historietes de vaquers i il·lustracions per a revistes, va ser director artístic de Dana Perfumes Internacional i de la revista Temas Magazine i va fer escenografies, algunes amb Salvador Dalí, amb qui el 1966 va col·laborar en un Happening by Dalí estrenat al Lincoln Center. També fotografiava, com a document social, i als anys seixanta va publicar fotoreportatges en revistes nord-americanes i a El Correo Catalán. Fontserè, nascut a Barcelona el 1916, hi havia arribat després d’una etapa a Mèxic, on el 1948 va presentar una revista de tipus parisenc, i sobretot de l’exili a París, on s’havia refugiat el 1939 en sortir dels camps de concentració i on va treballar com a dibuixant de còmics, escenògraf, pintor i litògraf. La popularitat li havia arribat abans, durant la Guerra Civil, amb els cartells que va fer per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat i que la GEC compta entre els més reconeguts de l’època. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 1985 i el Premi Canigó el 1996. En els darrers anys es va implicar en la Comissió de la Dignitat, que segons la GEC reclamava el retorn dels documents presos per l’exèrcit franquista a la Generalitat i guardats a Salamanca. Va morir a Girona el 2007.