Josep Maria Carandell

Qui era Josep Maria Carandell

La medalla Goethe, diu el pòrtic de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), li va arribar a Josep Maria Carandell i Robusté pels seus treballs sobre cultura alemanya, com els llibres sobre Hermann Hesse (1977) i Peter Weiss (1968). L’Enciclopèdia Catalana situa la seva obra en l’assaig de divulgació, sobretot de temes culturals i sociològics alemanys, i la biografia de l’AELC hi veu «una certa equidistància entre la divulgació i l’anàlisi cultural». De Barcelona se’n va ocupar a Guía secreta de Barcelona (1974), La Barcelona viva (1980) o L’Eixample (1982); la biografia de l’AELC hi destaca els temes «socialment sensibles», com la prostitució o les comunes. Els darrers quinze anys, segons el pòrtic, els va dedicar sobretot a Gaudí, sempre «des d’una perspectiva crítica a la seva canonització», com diu la biografia; en van sortir La Pedrera. Una obra d’art total (2002) i Park Güell: una utopia de Gaudí (1999). Com a periodista cultural va treballar a El País, a La Vanguardia i a Tele/eXpres, on va promoure el suplement literari amb Robert Saladrigas i José Luís Giménez Frontín.

L’obra de Carandell és, segons l’Enciclopèdia, majoritàriament en castellà. En català hi ha Prínceps (1985), una novel·la situada entre el 1951 i el 1953 que, segons l’article, «es converteix en una crònica d’aquells anys», i teatre com La cançó de les balances (1977) o Violeta (1980). La biografia de l’AELC explica que el seu teatre es va representar al Romea i a TVE Catalunya, una televisió per a la qual, segons la llista d’obra de la mateixa AELC, va escriure també els guions d’El mestre (1981) i La vela i el vent (1982). A l’Institut del Teatre hi va ensenyar literatura dramàtica. L’AELC registra també un recull de poemes en castellà, Vísperas de San Juan (1978). Havia estudiat a Hamburg, a Munic i a Barcelona, i va viure al Japó i a Alemanya. Va morir a Barcelona el 2003.