Josep Lleonart

Qui era Josep Lleonart

L’Enciclopèdia Catalana diu de Josep Lleonart que va ser «un destacat traductor», i l’AELC en remarca sobretot el Faust de Goethe en vers, l’edició completa del qual va aparèixer el 1938. De Goethe també va traduir Torquato Tasso i Hermann i Dorotea, i el 1918 va publicar la versió catalana de les Poesies de Richard Dehmel. En plena època modernista ja havia passat al català algunes òperes de Wagner —segons l’AELC, amb la col·laboració del músic Antoni Ribera—, unes versions que l’Enciclopèdia dona com les primeres en aquesta llengua. El vincle amb la cultura alemanya venia de la joventut, quan va anar a estudiar a Suïssa i a Alemanya, on, diu l’Enciclopèdia, es va formar literàriament; des de Suïssa va enviar els primers poemes a la revista L’Atlàntida.

El 1938 va sortir també l’últim llibre de poemes que Lleonart va veure publicat, Les elegies i els jardins, guardonat amb el premi Joaquim Folguera, en què l’Enciclopèdia veu l’autor encaminat cap a «una major maduresa». Fins llavors, segons totes dues fonts, la seva poesia s’havia mogut entre dues herències: la de Maragall, l’oncle que l’havia encoratjat a escriure versos, i la del romanticisme alemany, amb Goethe com a model principal. L’Enciclopèdia relaciona la segona amb poemes de to narratiu com els de les Elegies germàniques (1910), que l’AELC dona com el seu primer llibre de poesia, i troba la primera sobretot a La merla i altres cants (1914). Amb Odes i ciutats de visió (1930) i Un tragipoema i Tizianel·la (1934) va buscar una poesia més moderna; en el segon, l’AELC hi assenyala experiments tècnics com el collage literari. El recull Jornades líriques, amb pròleg d’Enric Cassany, va aparèixer després de la seva mort.

En prosa va escriure novel·les, una aportació que l’Enciclopèdia considera menys rellevant, on el conflicte moral passa al davant, com El camí errat (1927), i una altra de to més naturalista, Vida estreta (1926). Hi ha també llibres com Rondant de nit (1931) o De viatge (1935), escrit a París, on va viure del 1927 al 1929, i alguna peça de teatre, com Ell i ella (1931). Com a divulgador, el títol que les dues fonts destaquen és el Manual d’història de la cultura (1928). En articles i ressenyes a capçaleres com La Revista, Catalunya o La Veu de Catalunya va defensar la independència de l’intel·lectual. Durant la Guerra Civil es van perdre les seves memòries, Jo i els altres, que no es van publicar mai. Des del 1939 ja només va poder traduir al castellà, llengua en què també va publicar biografies. Quan va morir, segons l’AELC, Joan Teixidor li va dedicar a Destino l’únic obituari.