Gaziel

Qui era Gaziel

Agustí Calvet i Pascual va néixer a Sant Feliu de Guíxols el 7 d’octubre de 1887 i, als sis anys, la família es va traslladar a Barcelona. Va començar dret el 1903, ho va deixar i es va llicenciar en filosofia i lletres el 1908; el 1911 es va doctorar a Madrid amb una tesi sobre Anselm Turmeda. Entre el 1911 i el 1914 va ser secretari de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i tot apuntava que faria carrera d’erudit.

El que el va desviar va ser el periodisme. Va entrar a la redacció de La Veu de Catalunya cap al 1910 i hi va començar a signar Gaziel, un pseudònim que li acabaria tapant el nom. El salt de debò li va arribar per atzar: era a París quan va esclatar la Primera Guerra Mundial i les cròniques que en va enviar a La Vanguardia, aplegades al Diario de un estudiante en París (1915), li van obrir de cop un públic enorme: se’l llegia a tota la península i també a l’Amèrica Llatina, i el seu nom va passar a la primera fila de l’ofici. És el moment que el converteix en el cronista que després llegiria tothom, Josep Pla inclòs.

El 1918 ja n’era redactor en cap i del 1920 al 1936 en va ser el director. Amb ell al capdavant, el tiratge del diari es va més que triplicar: dels seixanta mil exemplars de partida va arribar a superar els dos-cents mil, i La Vanguardia es va convertir en la veu d’una burgesia liberal i democràtica. També va dirigir l’editorial Seix i Barral.

La guerra ho va tallar en sec. El 1936, quan la FAI va ocupar el diari, va marxar a París; el 1940, amb l’ocupació alemanya, va tornar i es va establir a Madrid, on va dirigir l’editorial Plus Ultra entre el 1943 i el 1957. Mai més no va tornar a la professió.

D’aquell silenci forçat en surt tota la seva obra literària, escrita ja en català. Als quaderns dels anys 1946-1953, Meditacions en el desert, hi va abocar el que no podia publicar enlloc; no es van editar fins al 1974, a París. El 1953 va treure Una vila del vuit-cents, el llibre sobre el seu poble, que revisaria el 1963 amb el títol Sant Feliu de la Costa Brava, amb la badia i la muntanya de Sant Elm com a paradís perdut. El 1958 va publicar Tots els camins duen a Roma, les memòries que van fixar la seva reputació d’escriptor. I entre el 1959 i el 1961 va completar la trilogia ibèrica — Castella endins, Portugal enfora i La península inacabada —, escrita amb un doble propòsit: explicar als lectors catalans com era de debò la resta de la península i assenyalar per on podien entendre’s els pobles que hi conviuen. És el mateix assaig de país que en aquells anys ocupava Joan Fuster.

Va morir a Barcelona el 12 d’abril de 1964. L’Obra catalana completa va aparèixer el 1970 i la Història de La Vanguardia, el seu ajust de comptes amb el diari que havia dirigit, es va publicar a París el 1971.