Diego Ruiz i Rodríguez

Qui era Diego Ruiz i Rodríguez

Joan Maragall va prologar Contes d’un filòsof (1908), un dels dos reculls de narracions de Diego Ruiz que l’Enciclopèdia Catalana considera d’esperit modernista; l’altre és Contes de glòria i d’infern, seguits dels diàlegs i màximes del Super-Crist (1911). Segons l’article, en aquests contes hi conviuen «la fantasia morbosa, la ironia i el to doctrinal», i contrasten amb els assaigs de Del poeta civil i el cavaller (1908), de connotacions noucentistes; la font atribueix aquesta ambigüitat a la barreja d’ascendents molt diversos, i a l’obra literària hi assenyala «una clara empremta de Nietzsche i Schopenhauer». Va escriure també el relat Nieto de Carducci (1907), amb un rerefons autobiogràfic, molts treballs de psiquiatria i assaigs i tractats de filosofia en castellà i en català, com Llull maestro de definiciones (1906), Genealogía de los símbolos (1905) o Teoría del acto entusiasta (1906). L’Enciclopèdia en qualifica la filosofia de «força sincretista» i diu que resulta «força críptica» perquè acumula referències de manera el·líptica.

Prudenci Bertrana va prendre la figura de Ruiz, que l’article descriu com «estrabul·lada i anticonvencional», com a base de Jo! (Memòries d’un metge filòsof) (1925). Nascut a Màlaga el 1881, Ruiz s’havia instal·lat a Catalunya cap al 1895; es va llicenciar en medicina el 1903, es va doctorar en psiquiatria a Bolonya el 1905 i va dirigir el manicomi de Salt. Va col·laborar a Papitu i El Poble Català. Del 1914 al 1931 va viure fora del país, sobretot a Itàlia, però també a Egipte, a Palestina i en altres països d’Europa, i va publicar en francès, en alemany i en italià obres sobre psicologia, filosofia o frenologia. Els llibres que va treure el 1931, de nou a Catalunya, com Missatge a Macià i El crim dels Reis Catòlics i la fi de la missió de Castella, l’Enciclopèdia els presenta com de «compromís polític i social» i hi llegeix alhora el seu «inconformisme irreductible» i «la dificultat per a expressar-se de manera intel·ligible». El 1939 es va exiliar a França; des del 1949 va residir a Biarritz.