Josep Pijoan i Soteras

Qui era Josep Pijoan i Soteras

Tota la poesia que Josep Pijoan i Soteras va arribar a reunir en volum és El cançoner (1905), i el pròleg el va signar Joan Maragall. El Diccionari de la literatura catalana (DLC) explica d’on venia aquella amistat: una llarga convalescència a la Figuera, al Montseny, el 1901, va inspirar a Pijoan una poesia «senzilla i popularista» que va entusiasmar Maragall. Al recull, segons el diccionari, hi torna a treballar temes i motius de la poesia tradicional des d’una poètica «vagament espontaneista»; el 1947 en va fer una segona edició ampliada, i els primers versos ja els havia publicat a Pèl & Ploma. A l’amic mort li va dedicar El meu Don Joan Maragall, una obra que el DLC qualifica de «fervent» i que Quaderns Crema, que la té al catàleg, descriu com un retrat fet en unes pàgines «lúcides i emocionades». Retalls de vida, el llibre de memòries que preparava als anys quaranta, no es va arribar a publicar; segons el DLC, n’havien de formar part els articles autobiogràfics que llavors donava a Full Català i a Quaderns de l’Exili. Altres escrits seus es van recollir a Obra catalana (1963), La lluita per la cultura (1968) i Política i cultura (1990).

Com a historiador de l’art, el DLC li reconeix haver estat el primer a donar a conèixer fora del país la pintura mural romànica catalana, amb els fascicles Les pintures murals catalanes que va escriure per a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), i hi veu una línia d’investigació «que no abandonà mai». Del 1905 al 1910, sota la direcció d’Enric Prat de la Riba, va ser un dels organitzadors de la vida cultural del país: secretari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i de l’IEC, des d’on va promoure la compra del fons bibliogràfic de Marià Aguiló, i editor de textos de Ramon Llull i de Jacint Verdaguer. El 1910 va marxar de Catalunya i, després d’un intent fallit a Roma, el 1913 se’n va anar a Toronto; d’aleshores ençà va viure sobretot entre el Canadà, els Estats Units i Suïssa, i a Barcelona només hi va tornar dues vegades, el 1928 i el 1946. Va ensenyar història de l’art al Pomona College de Claremont (1921-29) i a Chicago, i va escriure síntesis que es van reeditar molt, com la Historia del arte (1914-16) i la Historia del Mundo (1926). La Summa artis, que el DLC anomena el seu projecte més ambiciós, la va dirigir fins a la mort, i en va redactar fins al volum XVI. Els darrers anys, a Suïssa, va ser assessor cultural de la Societat de Nacions.