Xavier Fàbregas

Qui era Xavier Fàbregas

Al pròleg d’Els orígens del drama contemporani (1995), Joaquim Molas posa tota l’obra de Xavier Fàbregas al costat de la de Josep Yxart i hi veu «una de les grans fites dels estudis teatrals al país». L’AELC atribueix al mestratge de Molas, amic seu tota la vida, un paper decisiu en l’orientació de Fàbregas cap a la investigació teatral. Després d’una Història del teatre universal (1966), es va centrar en el teatre català modern, un camp on segons la mateixa font faltaven estudis a fons, i va treballar en arxius i hemeroteques per escriure Teatre català d’agitació política (1969), Àngel Guimerà, les dimensions d’un mite (1971), Aproximació a la història del teatre català modern (1972) i Les formes de diversió en la societat catalana romàntica (1975).

La semiologia el va dur a estudiar el teatre com a llenguatge, i l’AELC considera Iconologia de l’espectacle (1979) «un treball pioner a Catalunya». L’antropologia cultural, en canvi, li va fer mirar les festes, els rituals i les tradicions dels Països Catalans com a manifestacions parateatrals, en assaigs com Cavallers, dracs i dimonis (1976), Tradicions, mites i creences dels catalans (1979), El fons ritual de la vida quotidiana (1982), premi Xarxa d’assaig, De la cuina al menjador (1982) o El llibre de les bèsties (1983), premi Crítica Serra d’Or. Als cinquanta anys, diu l’AELC, era considerat «el crític teatral de més prestigi a casa nostra», i fora del país el tenien per una autoritat en semiologia i en antropologia cultural.

El teatre l’havia atret de jove. Nascut el 1931 a Montcada i Reixac, hi va fer teatre d’aficionats i després va passar per col·lectius de teatre independent de Barcelona. Va escriure una vintena d’obres, de les quals només en va estrenar una part —Aquesta terra va guanyar el premi Ignasi Iglésias dels Jocs Florals de París el 1965—, i amb el temps va deixar la dramatúrgia. Les primeres obres les havia escrit en castellà; segons l’AELC, el curs de llengua catalana de Max Cahner, que va seguir el 1963, és essencial per entendre com va passar a escriure sobretot en català, i d’aquella època són els primers llibres sobre els seus viatges a peu, com Catalans terres enllà (1967). Va treballar en editorials com Espasa-Calpe i Bruguera, i va participar en la fundació de dues més, Trimer (1961) i Occitània (1963).

Des del 1965 va fer classes d’història del teatre a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, i a partir del 1971 va dirigir el departament d’investigació de l’Institut del Teatre, on també dirigia la col·lecció «Monografies de Teatre» i la revista Estudis Escènics. Col·laborava a Serra d’Or des del 1966, i hi va tenir una secció de crítica teatral, a més d’escriure’n en molts altres mitjans. Amb el material de les recerques va fer adaptacions teatrals com Francesos, liberals i trabucaires (1972), que dramatitza textos de Josep Robrenyo. De narrativa, va publicar una sola novel·la, L’encalç (1982).

Va morir sobtadament a Palerm el 10 de setembre de 1985. Aquell mateix any li van concedir, pòstumament, el Premi Nacional d’Activitats Teatrals, i es van crear diversos premis amb el seu nom. La seva vídua, Maryse Badiou, va tenir cura de Teatre en viu (1987-1993), els tres volums que recullen les seves crítiques, i en va publicar la bibliografia completa.