Josep Pin i Soler

Qui era Josep Pin i Soler

Josep Pin i Soler volia que la novel·la fos un «estudi del natural» de la societat del seu temps, segons l’Enciclopèdia Catalana, i que fes de contrapès a «l’arcadisme pairal i jocfloralesc» que ell trobava excessiu a la literatura catalana. És el propòsit de La família dels Garrigas (1887), Jaume (1888) i Níobe, una trilogia dedicada a Tarragona, i també de Kildo, de la qual només en van quedar esborranys, publicats el 1994. La primera la tenia escrita de feia anys quan, el 1887, va tornar de França, i la biografia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) en considera la publicació «tot un esdeveniment en el món editorial català». La crítica, diu l’Enciclopèdia, «aplaudí els encerts de l’enfocament realista», tot i que hi va assenyalar inconsistències narratives; l’AELC hi llegeix el retrat d’una Catalunya del segle XIX en plena crisi del model pairal. Fora d’aquest cicle, la seva narrativa es completa, segons l’Enciclopèdia, amb un conte breu, Lo miracle del Tallat, i amb Alícia (1923), una novel·la que el Centre de Lectura de Reus havia premiat.

Després de Níobe va girar cap al teatre. L’AELC ho explica per uns «problemes editorials» i per la poca disponibilitat del públic i de la crítica. Entre el 1890 i el 1892, el Teatre Novetats de Barcelona va acollir Sogra i nora, La viudeta i La tia Tecleta, comèdies de costums, i el drama La Sirena. L’Enciclopèdia i l’AELC hi veuen l’arribada de la comèdia burgesa a l’escena catalana, i la primera hi afegeix que aquest teatre portava a la societat urbana una ambició semblant a la de les novel·les. Molts anys més tard va tornar als escenaris amb La baronessa, o bé Nau sense timó (1917) i Castellflorit.

Abans de tornar, el 1887, havia viscut vint-i-dos anys a França. Estudiava filosofia i lletres a Madrid quan, el 1865, la protesta d’estudiants de la Nit de Sant Daniel, en la qual es va veure involucrat, el va obligar a exiliar-se; es va acabar establint a Marsella, on, segons l’AELC, va tenir el càrrec de canceller al consolat d’Espanya. Des d’allà enviava al diari tarragoní La Prensa els Quadros de costums marítimes, que l’Enciclopèdia compta entre els seus primers escrits, i a la Revue des Langues Romanes hi publicava articles de folklore. A Catalunya, va treballar per a negocis de la família Güell, i el 1917 va presidir els Jocs Florals de Barcelona i va ingressar a l’Acadèmia de la Llengua Catalana. L’Enciclopèdia hi veu «un diletantisme de viatger erudit i de bibliòfil», que va donar, entre altres llibres, els tres volums de Vària (1903-1906), amb proses dels seus viatges pel Mediterrani, i la «Biblioteca d’Humanistes», una col·lecció que va dirigir a partir del 1910 i en la qual ell mateix va traduir i prologar Erasme, Vives, Thomas More o Maquiavel; l’AELC precisa que les traduccions es feien «sempre a partir de les versions originals». Va morir el 1927. Armand Pin de Latour, el seu fill, va publicar el 1947 Comentaris sobre llibres i autors, amb notes del pare sobre autors que guardava a la biblioteca. El Simposi Pin i Soler, celebrat a Tarragona el 1992, va revisar-ne la figura, i entre el 2002 i el 2007 Arola Editors en va publicar dotze volums d’obra, amb Magí Sunyer i Josep M. Domingo com a directors.