Manuel Milà

Qui era Manuel Milà

La Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans, de Manuel Milà i Fontanals, va guanyar un premi als Jocs Florals del 1865, i la biografia de l’AELC recull que es considera que aquest estudi «reintrodueix la prosa científica en llengua catalana». Va presidir els Jocs l’any que es van restaurar, el 1859, i un altre cop el 1883, i segons la mateixa font va ser des del començament dels qui més defensaven que s’hi admetés només el català, tot i que d’entrada havia tingut objeccions a la proposta de Rubió i Ors. La poesia que escrivia, sobretot en català, sortia a la premsa, i no es va reunir en un volum fins a les Obres catalanes del 1908, que hi afegien discursos i articles. En va publicar a part, però, dues peces: La Complanta d’En Guillem (1872), una cançó per a la seva dona que ell mateix va musicar, i, abans, un poema èpic en decasíl·labs, La cançó del pros Bernard, fill de Ramon (1867).

La biografia de l’AELC qualifica d’innovadors diversos dels seus treballs de recerca. De los trovadores en España (1861) el va fer conèixer fora, i la font diu que aquest llibre el fa considerar «l’iniciador de la romanística a l’estat espanyol». La mateixa pàgina li atribueix el descobriment del Curial e Güelfa i articles sobre Dant, Ausiàs March o les noves rimades. En la cançó tradicional va partir del folklore català: el Romancerillo catalán (1882) amplia les Observaciones sobre la poesía popular del 1853, i la biografia considera aquests treballs els primers de tota la península sobre la poesia de transmissió oral. En l’èpica castellana el presenta com un capdavanter, amb De la poesía heroico-popular castellana (1874). I en Estudios de lengua catalana (1875), un opuscle, hi veu «probablement el primer intent de descripció científica del català».

Havia nascut a Vilafranca del Penedès el 4 de maig de 1818, i hi va morir el 16 de juliol de 1884. Va estudiar a Cervera i a Barcelona, i el 1847 la Universitat de Barcelona li va donar la càtedra de literatura general i espanyola. De la seva joventut, quan segons l’AELC s’adheria al romanticisme, és Algunos estudios literarios (1838), un volum amb treballs de crítica i poemes en castellà i en català. Una estada de mesos a París, per llegir els manuscrits provençals, li va donar, segons la biografia, el mètode crític i filològic que després va aplicar a la literatura medieval. Va escriure molt a la premsa, sobre crítica, teatre i història literària, i a La Discusión hi va publicar Goethe i Schlegel traduïts de l’alemany al castellà. Menéndez y Pelayo, deixeble seu, en va editar les Obras completas en vuit volums (1888-1896). La biografia atribueix al seu mestratge una escola d’història de la literatura catalana que arriba fins avui, i en cita Joaquim Molas, Rubió i Lluch, Martí de Riquer i Rubió i Balaguer.