Pompeu Fabra

Qui era Pompeu Fabra

Segons l’AELC, «la lògica de l’ordre fabrià» també va arrelar entre els escriptors, que seguien «amb fruïció» els articles de Pompeu Fabra a El Poble Català i van celebrar que el 1932 s’apleguessin en un volum, El català literari. El pòrtic de l’associació diu que és sobretot per aquest recull que els escriptors catalans el van prendre com a referent.

En gramàtica, a les primeres propostes, publicades amb el segell de L’Avenç —l’Ensayo de gramática del catalán moderno (1891) i la Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898)—, s’hi va afegir el 1912 la que l’AELC qualifica de «fonamental», que el 1918 va tenir una nova versió, la Gramàtica catalana. L’Institut d’Estudis Catalans va adoptar com a oficial la gramàtica de Fabra i en va promoure una versió escolar, el Curs mitjà de gramàtica catalana (1918). En ortografia, el 1904 va publicar el Sil·labari català i el Tractat d’ortografia catalana, i el 1913 les Normes ortogràfiques; segons el pòrtic, les edicions successives d’aquests llibres van marcar les regles del català modern. I als anys trenta va sortir el seu Diccionari general de la llengua catalana, que la biografia de l’AELC descriu com un «autèntic pilar de la llengua, segons la seva concepció».

Amb l’ajuda d’amics de L’Avenç com Jaume Massó i Joaquim Casas, Fabra va tenir «un paper cabdal» en la campanya de la revista per reformar l’ortografia, amb la qual, segons l’AELC, es van posar els fonaments del català modern. Les traduccions d’Ibsen i de Maeterlinck que va publicar a la revista van ajudar a consolidar la reforma. El pòrtic afegeix que, format en l’època del Modernisme i a l’entorn de L’Avenç, també va tenir el suport dels noucentistes perquè les seves propostes fossin acceptades. La comunicació que va presentar al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, poc després del Tractat, va tenir, segons l’AELC, un èxit notable.

Havia nascut el 1868 a la vila de Gràcia. De jove ja s’interessava per la lingüística, però va estudiar per a enginyer industrial, i el 1906 ocupava a Bilbao una càtedra d’enginyer químic. Des del País Basc va seguir estudiant la llengua a partir de l’obra dels romanistes, i d’aquella estada, diu l’AELC, en va sortir la gramàtica del 1912. Es va exiliar el 1939 i, després de passar per París i Montpeller, es va instal·lar a Prada de Conflent. Allà va treballar en una última Gramàtica catalana, que es va publicar pòstumament el 1956, a cura de Joan Coromines, deixeble seu. A l’exili va rebre molts homenatges, i va morir a Prada el 1948. Les seves Obres completes, nou volums i deu mil pàgines, es van publicar entre el 2005 i el 2013; les van dirigir Jordi Mir i Joan Solà, amb trenta especialistes més.