Enric de Fuentes

Qui era Enric de Fuentes

La narrativa d’Enric de Fuentes té com a escenari habitual la Barcelona de final del segle XIX i sol girar entorn de les relacions amoroses i, en particular, del que l’Enciclopèdia Catalana anomena la «naturalesa femenina». La mateixa font hi veu un punt de partida costumista que l’autor intenta renovar, i la jutja amb reserves —sovint, diu, de poca qualitat i amb un sentimentalisme excessiu—, però la considera «una mostra molt representativa de la narrativa modernista de l’època». Va escriure tres novel·les psicològiques d’amor. Tristors (1904) va obtenir el segon premi de la Biblioteca Popular de l’Avenç i Il·lusions és del 1905. La tercera, Romàntics d’ara (1906), és per a la font «l’obra més reeixida i més coneguda» de l’autor, i es planteja com una novel·la de tesi sobre la conducta humana «en la nova societat moderna».

Abans de les novel·les, Fuentes ja havia començat a reunir contes en reculls que van tenir força èxit de públic i de crítica, com Prosa (1897) i Aplec (1902), i més endavant en va publicar d’altres, com Fulls escampats (1908). A partir del 1900 col·laborava amb regularitat en publicacions com Joventut, Pèl & Ploma, La Veu de Catalunya, Els Quatre Gats o La Il·lustració Catalana, on donava contes de to marcadament costumista. La poesia, que l’Enciclopèdia qualifica de «força limitada», la va escriure pensant en els Jocs Florals, dels quals va ser mantenidor el 1916 i el 1927. Treballava de comptable, una feina que el va dur a residir a Madrid i a París, on vivia el 1886. Entre els seus amics, la font destaca Joan Maragall i Emili Vilanova, amb qui va tenir una gran amistat.