Josep Robrenyo

Qui era Josep Robrenyo

Josep Maria Poblet escrivia el 1980 que Josep Robrenyo, amb els seus sainets, «posava la primera pedra a l’actual teatre català» mig segle abans que Frederic Soler. Pere Anguera, en l’estudi que obre el Teatre català del 2004, reproduït per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), admetia que en la idea hi havia «gran part de veritat», però hi afegia una precisió: el que n’havia salvat la memòria era sobretot que el 1855, durant el Bienni Progressista, se n’apleguessin en dos volums «una part menor, però significativa» de l’obra, i, segons les dades que donava per bones, en vida se n’havien publicat «amb prou feines mitja dotzena de sainets i els dos Sermons». La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) qualifica aquells volums d’Obras poéticas de «deficients i incomplets», i el pòrtic de l’AELC, que el considera «el màxim representant del sainet de caire polític del segle XIX», dona 22 peces conservades d’un total que xifra en 54 com a mínim. Per a la GEC, la seva és una escriptura «directa i d’urgència», «a mercè de les circumstàncies immediates». Els seus versos més difosos van ser dos Sermons satírics, el Sermó de les modes i el Sermó de les murmuracions, que la GEC fa circular durant tot el segle XIX pels circuits «de canya i cordill» i per als quals la biografia de l’AELC esmenta tirades de vint mil exemplars. Del Trienni Constitucional són les comèdies que la GEC presenta com a escenificacions de «fets bèl·lics d’actualitat», amb els absolutistes com a blanc, entre les quals Derrota de Mossèn Anton, Numància de Catalunya i lliure poble de Porrera, El Trapense i La fugida de la Regència de la Seu d’Urgell i desgràcies del Pare Llibori; com a actor, diu la mateixa font, hi explotava «la seva figura rabassuda». Anguera hi identificava uns clixés —l’avarícia dels caps antiliberals, l’interès com a motor dels combatents, l’engany per reclutar voluntaris— que l’èxit d’aquelles primeres obres havia fixat i que, lluny d’afluixar, es van fer més marcats a les que va escriure «al començament de la guerra dels Set Anys». La GEC situa a la primera guerra carlina el seu retorn a aquest teatre satíric, amb La defensa de Torà o El senyor Pere Butllofa en Sant Llorenç dels Piteus. L’alcalde sabater i Lo jaio de Reus, en canvi, són entremesos costumistes.

El 1833 la figura de Robrenyo va entrar al museu de cera, segons la GEC, que lliga aquella popularitat a les obres polítiques, en català o bilingües, sobre la repressió absolutista que va estrenar a la Santa Creu, al costat de peces d’encàrrec en castellà, quan l’amnistia de Maria Cristina, a la fi del 1832, li va permetre tornar-hi. En aquell teatre hi havia actuat per primer cop com a professional l’11 de setembre de 1811, segons l’AELC, després d’una etapa en companyies d’aficionats, i el pòrtic diu que hi feia papers còmics; abans havia treballat de gravador i, segons la GEC, també de fuster, l’ofici del pare. Durant la guerra del Francès, la GEC li atribueix a Barcelona «manifestos, proclames i himnes patriòtics contra Josep Bonaparte», i la biografia de l’AELC explica que, atrapat el 1811 pel setge de Tarragona, es va salvar fent-se passar per mort i després disfressat de capellà. La militància liberal el va dur diverses vegades a la presó de la Ciutadella, segons la GEC; l’AELC explica que el 1822 el van empresonar per haver participat en els aldarulls del 24 de febrer i, sobretot, pel que deia la primera part de Mossèn Anton a les muntanyes del Montseny. Amb la victòria absolutista del 1824 va haver de fugir i, segons la GEC, sembla que va treballar en companyies itinerants. Els últims anys va fer gires per diverses ciutats del Carib. El 1838, de camí cap a l’Havana, el vaixell en què viatjava, La Afortunada, va encallar; segons l’AELC, ell va morir el 12 de setembre i la seva dona, pocs dies després. Els tres fills que viatjaven amb ells van fer carrera teatral a Amèrica, i el 1840, diu la GEC, van estrenar a Santiago una obra del pare. Era nascut a Barcelona, i l’AELC recorda que hi ha un premi de teatre amb el seu nom.