Xavier Benguerel

Qui era Xavier Benguerel

L’any després de tornar de l’exili, el 1955, Xavier Benguerel i l’escriptor i editor Joan Sales van posar en marxa El Club dels Novel·listes. La col·lecció es va obrir amb una novel·la de Benguerel, El testament, i, segons la biografia de l’AELC, «durant uns anys» hi va sortir «la majoria de les novel·les més destacades de postguerra», amb Rodoreda, Villalonga, Capmany, Folch i Camarasa o el mateix Sales entre els autors. Per al pòrtic de l’associació, El testament és, com la sèrie d’Els vençuts, sobre l’exili, una de les novel·les de fons autobiogràfic que va publicar després de tornar.

Havia sortit de Catalunya en acabar la guerra. Va passar la frontera amb Francesc Trabal, Sebastià Gasch, Armand Obiols i Lluís Montanyà, i a França, on va estar deu mesos, s’hi va trobar amb Pere Calders, Mercè Rodoreda, Anna Murià i Joan Oliver; amb aquest darrer, anys després, va mantenir una llarga correspondència. El 1940, passant per Buenos Aires, va arribar a Santiago de Xile, on va viure quinze anys. Uns coneixements de farmàcia li van permetre muntar el Laboratorio Benguerel: hi treballava al matí, i la tarda era per escriure. D’aquells anys són Sense retorn i La màscara, dos reculls de contes.

Va néixer el 3 d’agost de 1905 al Poblenou de Barcelona, i el barri obrer és sovint l’escenari de la seva obra. Ja ho era de Suburbi, publicada el 1936, i el 1974 hi va tornar amb Icària, Icària…, premi Planeta, que segons el pòrtic de l’AELC recrea «l’efervescència anarquista» del barri on s’havia fet gran. L’AELC el compta entre els pocs que van lamentar la desaparició d’aquell barri, que les obres dels Jocs Olímpics del 1992 estaven transformant quan va morir, a Barcelona, el 19 de desembre de 1990.

La primera novel·la, Pàgines d’un adolescent, és del 1929 i va guanyar el premi Les Ales Esteses; abans, als quinze anys, ja havia publicat un conte en català a La Publicitat, i el 1924 havia editat amb Salvador Roca la revista Poble Nou. El pòrtic li compta més de vint novel·les, i va escriure també poesia, teatre, contes, memòries i guions de televisió. Com a traductor va treballar amb obres de Baudelaire, Mallarmé, Rimbaud, Verlaine, Neruda, Valéry i Poe, i sobretot de La Fontaine: va ser el primer a traduir al català, sencers, els dotze llibres de les Faules. El pòrtic hi afegeix Les flors del mal, de Baudelaire, i diu que totes dues són «versions elogiades per la crítica». El 1978 va rebre el Crítica Serra d’Or per Llibre del retorn (1977), i el 1988, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.