Jaume Collell

Qui era Jaume Collell

El 1867 Jaume Collell va participar en la fundació de l’Esbart de Vic, un grup de poetes joves relacionats amb el seminari, entre els quals hi havia Jacint Verdaguer. L’Enciclopèdia Catalana diu que van col·laborar en diverses etapes de la vida, i Collell va escriure una biografia del poeta, l’Epístola biogràfica (1887), i en va editar l’epistolari, Carteig històric (1929), que va publicar amb pròlegs i comentaris. Va fer el mateix amb les cartes de Josep Torras i Bages, aplegades a Dulcis amicitia (1926). Segons la mateixa font, aquests dos epistolaris són els únics que va donar a conèixer del seu arxiu, que va desaparèixer durant la Guerra Civil. Format al seminari de Vic, va ser ordenat prevere el 1873 i nomenat canonge el 1880, i el 1878 va fundar a la ciutat el setmanari La Veu del Montserrat, que va dirigir fins al 1902.

Els primers versos que va publicar, el 1865, eren festius i religiosos. El 1868 es va traslladar a Barcelona, on va estudiar filosofia i lletres i va ser alumne de Manuel Milà i Fontanals i de Francesc Xavier Llorens i Barba. Als Jocs Florals de Barcelona, que va presidir el 1887, el 1908 i el 1925, hi va guanyar l’englantina el 1869, amb A la gent de l’any vuit, sobre la resistència a la guerra del Francès, i la flor natural el 1870, amb Montserrat, i el 1871 va ser proclamat mestre en gai saber. L’Enciclopèdia destaca la inspiració patriòtica i religiosa de les composicions que hi presentava i diu que la seva relació amb el certamen no es va trencar «pràcticament mai». D’aquells anys són dues imitacions: Nou Fra Anselm (1870), feta sobre el Llibre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda, i Altra peregrinació del venturós peregrí (1871), sobre el clàssic del mateix títol. Els poemes els va aplegar en reculls com Floràlia (1894), Cançons de Montserrat (1880) o Redall (1915), i va editar el recull La garba muntanyesa (1879).

L’Enciclopèdia recull que ja el 1868, a l’article «Cantem massa i parlem poc», tenia la prosa per «fonament de tota literatura». En prosa va escriure memòries, com Del meu fadrinatge (1920) o Memòries d’un noi de Vic (1908), i llibres de viatges, com Roma (1892), a més d’una altra biografia, El gran rei en Jaume I, el Conqueridor (1908). L’Enciclopèdia veu en Sembrant arreu (1927) el testimoni de la seva oratòria. Al teatre, el drama La gent de l’any vuit es va estrenar a Vic l’estiu del 1870, i la companyia de Frederic Soler li havia estrenat a Barcelona, el 1869, la comèdia Entre poc i massa. Segons la mateixa font, va ser un dels membres destacats de l’Acadèmia de la Llengua Catalana.