Helena Valentí

Qui era Helena Valentí

Helena Valentí i Petit considerava tancat el cicle que formen els seus quatre llibres de narrativa: L’amor adult (1977), La solitud d’Anna (1981), La dona errant (1986) i D’esquena al mar (1991), que va sortir pòstumament. Ho diuen tant l’Enciclopèdia Catalana com la biografia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). L’Enciclopèdia hi llegeix «una reflexió sobre la condició de la dona, sovint situada en un marge de revolta», i l’AELC hi destaca un «realisme brut, d’arrel anglosaxona», poc habitual en la literatura catalana d’aquells anys. Maria-Mercè Marçal, que va escriure la introducció de D’esquena al mar, hi veia personatges que es mouen a fora del «vell ordre», o més exactament «allà on aquest vell ordre s’esfilagarsa, en els marges», i una tensió que no afluixa i que en alguns casos compara a la del funàmbul sobre la maroma; és una imatge que la novel·la pòstuma recupera d’«Els fills», un conte de L’amor adult.

Filla del llatinista Eduard Valentí, va estudiar a la Universitat de Barcelona i el 1962 se’n va anar a Anglaterra, on va fer classes a Cambridge i a Durham i es va doctorar amb una tesi dedicada als germans Machado. Allà va participar en el moviment feminista britànic, i els primers escrits no acadèmics els va publicar a la revista feminista Shrew. El 1974 va tornar a Catalunya i es va establir entre Barcelona i Cadaqués. Va traduir al català i al castellà autores com Virginia Woolf —de qui va posar en català To the lighthouse—, Katherine Mansfield o Doris Lessing. L’AELC explica que va arribar a visitar Lessing mentre en traduïa The Golden Notebook, i que aquell contacte la va obligar a pensar la seva escriptura com a «forçosament diferent» de la de Lessing. En la tradició catalana, segons el pòrtic de l’AELC, se sentia deutora de Rosa Leveroni i de Caterina Albert; el 1985 va escriure la introducció dels Contes de Leveroni. Va morir a Barcelona el 1990.