Novel·lista de la Barcelona burgesa i menestral, i una de les primeres feministes que van escriure en català. Va ser també la primera dona que va presidir els Jocs Florals, el 1909. Escrivia amb intenció declarada: les seves novel·les serveixen tant per retratar la ciutat com per predicar-hi, i ella no ho dissimulava.
La novel·la que l'ha mantinguda a l'abast: segona edició ja el 1908 i reedició a Barcino el 2022. L'Antonieta ve d'origen menestral i acaba portant un negoci tèxtil al barri de Sant Pere; pel camí s'hi veu la Barcelona que s'industrialitza, retratada sense gaires arestes.
El llibre pel qual avui se la reivindica. No en tenim cap edició al catàleg, però l'Institut Català de les Dones n'ha fet una reedició que es va distribuir a totes les biblioteques públiques de Catalunya i que també es pot consultar en línia.
Poesies catalanes
La Montserrat
Maria-Glòria
Buscant una ànima
No sempre la culpa és d'ella
El feminisme a Catalunya
Tasques socials
Amor mana
Dolors Monserdà i Vidal va néixer a Barcelona el 10 de juliol de 1845 i hi va morir el 31 de març de 1919. De ben jove voltava per la tertúlia que es feia al taller de relligar llibres del seu pare, i el seu germà Enric va ser pintor: a casa, aquestes coses no eren estranyes. El primer poema el va publicar en castellà el 1862 i encara va escriure uns quants anys en aquesta llengua; del 1875 endavant, sempre en català. Signava habitualment Dolors Monserdà de Macià.
Va ser premiada als Jocs Florals el 1878 i el 1882, i el 1909 en va ser la primera dona presidenta. Va publicar poesia (Poesies catalanes, 1888; Poesies, 1911), teatre —de Sembrad y cogeréis (1874) a Amor mana, escrita el 1913 i publicada pòstumament— i molta feina de premsa, sobretot a La Renaixença. Però on es va acabar trobant va ser a la novel·la: La Montserrat (1893), La família Asparó (1900), La fabricanta (1904), La Quitèria (1906), Maria Glòria (1917) i, ja pòstuma, Buscand una ànima (1920).
A Narcís Oller el va reconèixer més d’un cop com a mestre, i se li nota: escriu amb els procediments del costumisme i del realisme, amb un fons romàntic que no acaba de marxar mai del tot. La matèria és la burgesia barcelonina, i el retrat, llegit des d’avui, resulta més crític del que ella potser s’havia proposat. La fabricanta n’és el cas clar: la vida d’una dona que havia existit de debò, d’origen menestral, que acaba al capdavant d’un negoci tèxtil del barri de Sant Pere. Escrivia per influir en el seu entorn i no ho dissimulava.
L’altra meitat de la seva feina era social. Va escriure El feminisme a Catalunya (1907) i Estudi feminista (1909), i el 1910 va posar en marxa el Patronat d’Obreres de l’Agulla. El seu feminisme era catòlic i conservador, i es movia dins d’unes coordenades que ella mateixa hauria signat: llar, art, pàtria i Déu. Hi cabia sostenir que la intel·ligència no té sexe i que calia instruir les dones; no hi cabia tocar l’ordre social. La protecció de les obreres, tal com ella l’entenia, servia també per evitar que es radicalitzessin.
Ara se la torna a llegir. El 2019, centenari de la seva mort, es va celebrar l’Any Monserdà, amb Marta Pessarrodona de comissària i acte central al Palau de la Generalitat, amb l’objectiu declarat de donar a conèixer una escriptora que encara ho era poc; d’aquí van sortir exposicions, campanyes de difusió i la reedició d’Estudi feminista. Qui vulgui continuar per les seves contemporànies té Víctor Català a tocar.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1800 i el 1859.
