Martí de Riquer

Qui era Martí de Riquer

Martí de Riquer va tornar moltes vegades al Tirant lo Blanc. L’Enciclopèdia Catalana li atribueix sis edicions de la novel·la, repartides a parts iguals entre el text català i la traducció de Valladolid del 1511, i dos llibres que l’analitzen: Tirant lo Blanc, novela de historia y de ficción (1992) i, abans, Aproximació al Tirant lo Blanc (1990), guardonat el 1991 amb el premi Crítica Serra d’Or. Al costat del Tirant, les pàgines de l’AELC i l’Enciclopèdia li reconeixen moltes edicions de clàssics catalans medievals, d’Antoni Canals i Andreu Febrer a Jordi de Sant Jordi i Bernat Metge, que segons l’Enciclopèdia va editar el 1950 i el 1959. Dels trobadors, l’obra que totes dues destaquen és Los trovadores (1975), tres volums que l’Enciclopèdia qualifica d’«obra monumental» i la biografia de l’AELC, d’antologia «de referència»; també en va editar Guillem de Berguedà i, el 1947, Cerverí de Girona.

Segons l’AELC, entre llibres i articles va passar dels tres-cents títols; l’Enciclopèdia en compta uns 300. L’humanisme català (1934) és, per a l’Enciclopèdia, el primer que va dedicar a la literatura catalana antiga, i la biografia de l’AELC precisa que el va publicar amb vint anys. Una altra part de la seva obra gira al voltant de la cavalleria: la biografia hi compta estudis sobre la relació entre la ficció i la realitat cavalleresca, sobre heràldica i sobre armament. D’aquest darrer camp és L’arnès del cavaller, que l’Enciclopèdia descriu com un tractat sobre armes i armadures medievals i que la llista de premis de l’AELC associa al Ramon Llull del 1970; de l’heràldica, Heràldica catalana des de l’any 1150 al 1550 (1983). La Lletra d’Or del 1999 va premiar la versió revisada, del 1998, d’un llibre del 1979 sobre la història del seu llinatge, Quinze generacions d’una família catalana. La Història de la literatura catalana la va impulsar ell: en va escriure els primers volums, els de la literatura antiga, i els de l’època moderna i contemporània els van fer Antoni Comas i Joaquim Molas. Dins la literatura castellana, les dues fonts remarquen la dedicació a Cervantes i al Quixot: l’Enciclopèdia en compta edicions des del 1944, i la biografia de l’AELC hi suma el Quixot d’Avellaneda.

Havia nascut el 3 de maig de 1914 a Barcelona, i era nét de l’artista Alexandre de Riquer. La tesi doctoral, del 1945, estudiava com s’havia traduït Ausiàs March al castellà. Ja feia classes a la Universitat de Barcelona des del 1942, i el 1950 s’hi va estrenar amb ell la càtedra d’història de les literatures romàniques; el 1965 en va ser vicerector. L’Enciclopèdia posa noms, com els de Francisco Rico, Lola Badia o Alberto Blecua, a la influència que va tenir en els estudiosos més joves, i la biografia de l’AELC diu que va formar «tota una generació d’investigadors» i el col·loca en la tradició d’estudi que arrenca de Milà i Fontanals. Des del 1963 va presidir la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 1977 el rei el va designar senador. Dels molts premis que va rebre, les dues fonts coincideixen en la Creu de Sant Jordi (1992), el Príncep d’Astúries de ciències socials (1997) i el Nacional de las Letras (2000). Amb Borja de Riquer, historiador i fill seu, va signar el 2010 Reportatges de la Història. Va morir a Barcelona el 17 de setembre de 2013.